algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
11°

La mida del país

Cada dia, en diversos mitjans i de totes maneres, hi ha veus que comparen nacionalistes bascs amb etarres i insulten amb agressiu menyspreu a Sabino Arana, fundador del PNB. En els mateixos mitjans i de les mateixes boques surten pestes cap els nacionalistes catalans, dubtes malintencionats sobre Macià o Pujol i altres perles per l'estil. I no passa res. Ni es callen ni els fan callar. Per una d'aquelles conjuncions astrals, l'eurodiputat del PP, Alejo Vidal-Quadras, avorrit de repetir-se a ell mateix amb les diatribes incendiàries contra nacionalistes catalans i bascs, se li acut insultar el pare de l'andalucisme, Blas Infante, i es muntà un ciri tan gran que els seus l'han obligat a rectificar. Ben segur que, una vegada aconseguida la pensió vitalícia pel seu pas pel Parlament Europeu, només els interessos col·lectius del PP han pogut fer que es retractàs i demanàs disculpes per haver dit, talment, que l'andalucista era un «cretí integral» i un «subnormal profund». Aquest cas ens fa la mida del país amb un retrat finíssim i fidedigne: insultar bascs i catalans, fins i tot nacionalistes gallecs o d'aquí mateix (podria dir-ne nacionalistes balears però seria el primer en utilitzar aquest terme i no m'atreveixo), no només surt de franc sinó que es considera part de la idiosincràsia espanyola, un tret identitari que, fins i tot, es du amb orgull. Tocar el voraviu als andalusos, tot i que no destaquen per sentiments nacionals, assoleix la categoria de qüestió d'Estat i es mobilitzen totes les forces. L'Ajuntament de Casares, ciutat natal d'Infante, declarà persona non grata l'eurodiputat. El PP, de Sevilla i de Madrid, ha sortit a defensar l'insultat i a marcar distàncies amb el seu destacat i insultador militant. I els mitjans de comunicació andalusos, de totes les tendències, han vessat enceses defenses del «pare de la pàtria» i han envestit sense pietat al polític popular que molt d'ells abans aplaudien quan utilitzava com a diana dels seus exabruptes els nacionalismes de regions riques. Mostren el llautó mentre ens diuen a les clares que existeix un sostrat econòmic i un complex d'inferioritat en l'odi visceral que molts mostren contra aquells catalans i bascs que reivindiquen sentir una pàtria diferent.

Per oblidar, en la mesura del possible, l'amargor que amaga l'anterior paràgraf vull contar-vos una escena que ahir al matí vaig presenciar als voltants del mercat de Santa Catalina. Un cotxe abandonava l'aparcament i, evidentment, un altre esperava que sortís per poder cridar eureka i ocupar el desitjat lloc. De sobte, a mitja maniobra i quan ja tenia el morro del cotxe fora, el conductor obrí la porta i s'adreçà cap aquell que l'esperava amb el tiquet de l'ORA encara vàlid a la mà. Agraïments ràpids i l'escena tornà al guió previst. Entre tanta agressivitat com es viu en el asfalt i fora d'ell, entre tantes presses histèriques trobar una mostra de solidaritat, fins i tot, de petita rebel·lió contra l'autoritat, m'agradà i per això vos la cont. No és per extreure'n ensenyances sucoses ni lliçons de moralina, només és una mostra d'aquells petits detalls que ens fan més suportable la convivència; agradable, fins i tot.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris