algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Del particular a l'universal

Si jo fos García Màrquez, el meu poble, Pòrtol, seria Macondo. Però la meva turpitud literària fa que em trobi a anys llum del mestre sud-americà i, malauradament, mai Pòrtol, per via meva, no serà ni una ombra de Macondo. No obstant això, no vol dir que a la meva vila nadiua no passin coses que puguin transcendir la categoria particular i elevar-se, amb tots els tons menors que vulgueu, a la categoria d'Universal.

Una de les coses que us volia comentar és que ara han canviat el nom d'una plaça. No, no eren escorrialles d'un nom franquista que havia restat polsosament immortalitzat per un descuit o per mala fe dels dirigents polítics. No, era un topònim força important, dels més importants que hi pugui haver al poble. Em referesc a la plaça de l'Església, que ara ha passat a ser plaça de mossèn Guillem Rigo. Deixau-me dir, també amb un poc de nostàlgia, que hi va haver un capellà, l'antecessor a l'esmentat, Mn. Cristòfol Trias, que es va carregar una esglesieta neogòtica, d'un encant especial, per a mi i per al poble, i ara, els feligresos actuals, pensant-se fer un ou de dos vermells, se n'han carregat la memòria històrica. No sé quina de les dues opcions és més perversa. Pens que entre el mal i el mal no hi ha diferència. Alerta, això no vol dir que qüestioni les mostres de gratitud del poble vers una persona que va ocupar la vicaria durant quasi una vintena d'anys i que una malaltia irreversible el va portar, precipitadament, a la casa del Pare. El que sostenc és que mai les essències no han de ser substituïdes per les contingències, que hauríem de ser molt més rigorosos amb el que feim i mai les modes, les coses passatgeres ens haurien de fer perdre els cellons de l'universal.

I les dues decisions que he esmentat, per desgràcia, han patit aquest mal. Han estat frívolament fruit d'unes contingències excessivament terrenals -deixau-me emprar aquest mot en sentit metafòric i contraposat al mot celestial, també en sentit metafòric-. En el primer cas, la substitució de l'esglesieta neogòtica per una mena de bungalou amorf i despersonalitzat va ser una decisió fruit del temps, una decisió curta de mires. Érem a finals de la dècada dels seixanta o molt a principis de la del setanta. Ja ho saben, a Mallorca es va viure un doble boom, per una banda, hi havia el boom de la construcció i paralel·lament el boom del desarrelament -allò que aplicat a la sociolingüística en deim autoodi-. La gent fugia del poble per anar a viure a Palma, etc. Dins aquest context, i també perquè érem al final del nacionalcatolicisme i l'església, en algunes dates assenyalades -comunions, funerals- havia esdevingut insuficient, Mn. Cristòfol Tries, suposadament amb aquiiscència del Bisbat i resta d'autoritats eclesiàstiques i civils, va emprendre la tasca d'enderrocar l'església que hi havia i de construir la mostruositat que ara tenim i, que dit sigui de passada, s'esbuca i necessita mà de metge. És cert que el poble no es va rebel·lar, llavors no ho feia i, també no deixa de ser cert que va contribuir amb aportacions pecuniàries a consumar la catàstrofe. Ara, com si no s'hagués après la lliçó de la història, han consumat el que, a parer meu, torna a ser un altre disbarat: la substitució de la toponimia. I, evidentment, com en l'anterior cas, la decisió és fruit del temps en què vivim. Un temps en què la frivolitat més espantosa i les dates de caducitat imperatives, i massa vegades absurdes, marquen els nostres devenirs. Som víctimes de la renovació permanent, amb la qual cosa no vull dir que renovar-ser no sigui bo, higiènic i necessari, però potser ingerim massa bífidus actius -per fer cas de la propaganda- i convertim el nostre trànsit intestinal regular en una absurda i mefistotèlica diarrea. Involuntàriament, de la renovació n'hem fet un dogma excessivament carismàtic. No sé si induïts per la publicitat, per aquesta trepidància que ens regula els biorritmes o no sé per quina estranya raó. Tot caduca molt ràpidament: no només els iogurts o els aliments sinó moltes altres coses, algunes de les quals podrien salvar-se perfectament de la crema. Hauríem d'anar una mica alerta no fos cosa que amb tanta caducitat, arribem a caducar nosaltres mateixos, a cada instant. I això seria greu. Mostram massa el llautó. S'hauria quedat igual de bé amb Mossèn Rigo si en la plaça de l'església s'hagués descobert una placa en la seva memòria. Però això no quadraria amb els pressupòsits que l'Ikea ens ha inoculat: no basta afegir un petit complement a la nostra vida; per ser feliç cal canviar tota la decoració, de d'alt a baix i fer una gran tudadissa. Tot plegat, absurd, ben absurd. I pervers per a un poble, en el sentit ample del terme, que vol perpetuar-se en la història.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris