algo de nubes
  • Màx: 14°
  • Mín:
14°

La condició peninsular

Avui en dia, que la gent viatja tant, en canvi s'ha perdut el sentit del viatge com a descoberta. Es sol anar de viatge a partir dels reclams que les agències han programat i, en conseqüència, ja no es viatja per conèixer, sinó per re-conèixer. La tematització dels llocs reals guanya cada vegada més força. És allò de si vas a Venècia has de fer-te la foto en gòndola i si no puges a la Tour Eiffel, no has estat a París. Que és com anar a Roma i no veure el papa. Es redueix així la possibilitat de la troballa, de la sorpresa, de l'encontre, de l'atzar i, qui ho sap, de l'aventura. Al cap i a la fi, en tost de viatjar per veure altres paisatges geogràfics i humans, la gent cerca reconèixer indrets que ja li han mostrat d'antuvi, talment un àlbum d'estampes.

El plaer de viatjar és cosa bastant recent. Abans, qui viatjava ho solia fer per imperatius econòmics, procurant la salut del cos o de l'ànima, per mor d'assolir una bona formació o per estrictes raons de supervivència? Els pelegrinatges duraven llavors mesos per rutes incertes. El paborde Marc Martí va travessar Europa cap a Turquia per procurar el rescat dels menorquins captius a Constantinoble després de la desgràcia de Ciutadella el 1558. Els fills de la burgesia mercantil maonesa, a l'empara de la bonança econòmica del segle XVIII, quan Menorca era sota pavelló britànic, van poder desplaçar-se a les universitats europees per seguir els seus estudis de Dret o de Medicina; eren anys de viure fora de l'illa i alguns com el maonès Dr. Orfila o l'alaiorenc Dr. Guàrdia només esporàdicament hi van retornar. Quan va canviar la conjuntura i es va acabar per als menorquins la bonior dels temps dels jans, les coses van venir mal dades; per açò molts emigrants, que van fer les Amèriques o van enfilar proa al nord d'Àfrica, sabien, en abandonar l'illa, que segurament ja no hi tornarien més. Convendria que no ho oblidàssim en sentir notícies de pateres i cayucos. En temps més moderns, les fàbriques insulars tenien els seus viatjants, que feien paleses les mostres de sabates o de bijuteria i en recollien les comandes, mentre que els patronistes solien guaitar a l'estranger per recollir les noves tendències de les modes. Les coses han canviat molt de llavors ençà.

L'anècdota me la conta en Pau Faner, però vos assegur que no és fruit de la seva imaginació tot i que podria encaixar perfectament en l'estil de les seves novel·les. L'any 1975, quan el narrador ciutadellenc començava a despuntar en el panorama literari

-havia publicat Contes menorquins (1972) i L'arcàngel (premi Ciutat de Palma, 1974)-, un equip de TVE de Balears, amb en Biel Mesquida, va entrevistar-lo i li comentaren admirats que havien conegut a es Mercadal una velleta que mai de la seva vida havia anat en mar. I mirau que vivia al bell mig de l'illa, a set quilòmetres de Fornells i a dotze de les platges de Sant Tomàs. Tanmateix, mai no havia ni tan sols calamuejat dins l'aigua salada. Ves quines unes! En la meva família, l'àvia Cisca es va morir als 83 anys i no va sortir mai de l'illa mentre que l'avi Guillem, que de jove havia anat a Alcúdia cantant en una coral, ja de bastant major, una vegada!, amb «es vaporet» va anar a Barcelona.

Temps era temps, les distàncies es consideraven. Sé d'una dona que, vivint a Ciutadella, força setmanes s'aixecava molt abans d'alba i se n'anava a peu fins a Maó (45 kms). i era capaç de tornar el mateix dia, passant per es Migjorn Gran, on tenia família. Ho va poder fer, camina que caminaràs i cap envant te faràs, fins als setanta anys. Que ja és dir. Hi ha també l'anècdota d'aquell pescador que tenia barca a Cala'n Turqueta, el qual duia el peix a vendre a Ciutadella dins un cove damunt una rotlana dalt el cap, i que un pagès el va convidar a pujar al seu carretó. El pescador, que tenia bones cames, li va agrair la convidada tot refusant-la: -No gràcies, que avui fris molt!

Aquestes i altres facècies formen part de l'èpica dels temps d'en primer. Desplaçar-se a peu d'una ciutat a una altra ha esdevingut, en l'actualitat, un fet tan poc habitual que si qualcú ho practicava, creis-me que faria nosa als vehicles per la carretera o bé ell s'hi jugaria la pell. A més a més, és que no tenim temps. La vida abans tenia un altre ritme; vista des del present, transcorria en tempo lento.

No aplicaré la tècnica de John Dos Passos, que en les seves novel·les contraposava el passat dels seus protagonistes a un present hostil. Entre d'altres coses, perquè em pens que el passat encara n'era més, d'hostil, que el present d'avui en dia. Si més no per als homes i dones que ens ha tocat en sort no viure en l'anomenat Tercer Món ni estam situats «al sud del benestar».

És ver que fa cent o cent cinquanta anys gairebé tothom en el món devia tenir tres «quasi certeses». Llevat de comptadíssimes excepcions, sabia, en primer lloc, que passaria la vida just allà on havia nascut o potser en un lloc proper; segon, que es guanyaria la vida fent el mateix que feien els seus pares o alguna cosa similar, i, tercer, que si hom es portava bé, en morir seria recompensat amb la felicitat eterna. El segle XX va erosionar tot açò. Es van destruir les certeses, encara que altres dogmes van venir.

Les societats no estan aïllades, o almenys així ho sembla, en l'era global. D'una meitat de segle fortament ideologitzada (grans esperances, grans utopies, grans desastres també) a una segona meitat cada vegada més ferotge, insolidària i egoista; hedonista, malversadora de recursos i lleugera o frívola. Dubtem que la felicitat eterna pugui ser felicitat, de la mateixa manera que un orgasme etern no és en absolut un orgasme -et diuen per relativitzar-ho tot. I ja ens va bé posar-hi uns pessics de sana laïcitat (malgrat tot, han sorgit noves vaques sagrades). Amb la postmodernitat, n'hi ha que diuen que hem entrat en una societat líquida (?). Ens prometen societats obertes i paradisos terrenals i tanmateix els individus esdevenim cada cop més o bé terrossos continentals sense personalitat o bé som illes. Illes, però no com a àmbits de pertinença identificables -la qual cosa ja aniria bé-, sinó com a objectes de fàcil manipulació per mor de les febleses i dependències que l'aïllament imposa. En aquest dilema, algú ha suggerit que ens facem penínsules: la meitat enganxada al continent (família, amics, cultura, llengua, nació, sexe i altres coses), l'altra meitat mirant en pau cap a l'oceà?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris