muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
11°

La línia

Haurem de demanar, o exigir, de tant en tant, com en els vells temps, articles i manifestos a favor de la llibertat d'expressió? No sembla que els actuals, temps, ho reclamin, però la malaltia de la censura i dels retalls al lliure pensament exigeixen tanta o més medicina preventiva que la més enutjosa de les malalties físiques. No sembla, tampoc, que la sentència aquesta, ràpidament cuinada, condemnatòria de la portada d'El Jueves ho reclami, entre altres coses perquè la difusió de la famosa portada ha posat en evidència la ridiculesa actual del segrest d'una publicació en paper, però també és cert que -tot elogiant la tecnologia, que permet escapolir-nos de la censura- es parla molt més de la facilitat tècnica de divulgar informacions que de la facilitat per perseguir-les i censurar-les-, i ambdues són, si més no, comparables. I això pensant que el debat sobre la llibertat d'expressió ha arribat a una frontera en la qual ningú no dubta que cap dels gremis censors tradicionals del món occidental aspira a mantenir les competències que fruïren llargament i pacífica, és un dir, en el passat. Les limitacions a la llibertat d'expressió estan en retirada, com a norma general. Quines es mantenen, encara? Els excessos negacionistes, les manifestacions que donen suport al terrorisme, els secrets d'estat (i ja ens agradaria veure que s'hi amaga, en el sac aquest, i fins i tot si n'hi ha cap), sembla que s'afegeixen els manuals per fabricar explosius, alguns xafardeigs que interessen poca gent... i poca cosa més. Afegim-hi les limitacions, encara més ridícules, dels alcorànics i la dèria dels xinesos per controlar la xarxa (tasca en la qual compten amb l'ajut de bona part de les indústries nord-americanes i europees), i els centenars de tocs regionals que permeten a cada governant despòtic limitar les informacions que podrien perjudicar-lo (que podrien fer-lo transparent!: aquestes són les més perilloses, i ensems benèfiques)... i tindrem el panorama complet.

Si per una vegada, només per una vegada, per una breu època, poguéssim viure sense aquestes limitacions, i conèixer tot el que s'ha ocultat i prohibit en el passat, ens convenceríem de la capacitat humana per a l'absurd. Segles i segles de sentir el pudent alè dels censors en el clatell no han aconseguit més que dolor i molèsties, i el manteniment i la multiplicació del servilisme, i això és el que ens ensenya la història.

Que segles i segles de protecció de la veritat oficial i de tasques de guardians per ofegar les alternatives no han fet més que donar anses als que tenien coses interessants a dir, crítiques a fer, creacions a mostrar, mentides a desvetllar i ànims a repartir. I ara resulta que una grolleria (una grolleria de la variant sexual, que no gastronòmica ni estètica, que no haurien impressionat cap jutge ni fiscal) reengega la discussió i posa en marxa la maquinària dels manifestos, de les adhesions, de les proclames crítiques i de la senzilla evidència que els gens de la censura nien i es perpetuen fins i tot en la més pura de les democràcies. Tot sigui dit: la pornografia és al mig del debat, però el que realment és pornogràfic és la facilitat amb la qual s'enlaira el criteri censor sobre un pensament col·lectiu que ja fa temps que no pateix allò que John S. Mill anomenà «el despotisme del costum». No sospitava Mill -o sí, perquè era més aviat pessimista, i bé prou motius que en tenia- que la realitat de la llibertat esforçadament conquerida viuria compatible amb un hàbit tan vell com els privilegis d'un príncep. Ah, Mill, que bé ho explicà! Fins i tot el convenciment que al final la racionalitat s'imposaria resulta insatisfactori davant d'aquest panorama. A més que el convenciment és fals: «És un sentimentalisme ociós creure que la veritat, simplement en tant que veritat, té el poder inherent, negat a l'error, de prevaler contra la foguera i la masmorra», deia Mill.

Ara el càstig ja no és, de moment, la foguera ni la masmorra, sinó la simbòlica (i doblement simbòlica, perquè així ha estat presentada pel tribunal: com un avís que hi ha línies que no es poden traspassar) multa de 3.000 euros per barba, sense que serveixi de res ni el record de la persecució medieval de les innocents comèdies de Terenci ni l'avorriment que provoquen avui dia la Fanny Hill de John Cleland i aquella de Lady Chatterley, que tants de dispendis van suposar per a les arques públiques a l'hora de reprimir-les. Que no podem dibuixar els hereus de la corona

(alerta: i sí moltes altres persones) practicant allò que ha practicat tutti quanti des de l'inici dels temps (o si més no els pares i les mares de tutti quanti)? Bé, en prenem nota. Quin remei. Tampoc no en teníem gaire intenció, la majoria. O que hem de pagar 3.000 euros, si volem practicar-ho, que és una altra interpretació. Que s'han traspassat límits als quals no cal arribar, com ha dit el jutge? En efecte. I ningú ho sap amb més proximitat ni certesa que ell, que els ha traspassat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris