algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 12°
13°

Residència per a artistes teòricament jubilables

La quantia de les despeses de les diferents institucions públiques i privades a favor de l'exhibició i promoció dels artistes -nostres i internacionals-, tant pintors com dibuixants, gravadors, escultors o fotògrafs, per exemple, és realment prou gran i substancial. Pensem únicament en el cost de l'edició dels magnífics catàlegs, a tot color, en format gran i de gran qualitat. La veritat és que, algun moment, la consideració d'aquest volum de despeses m'ha fet concloure -els entesos ja dictaminaran si amb raó o sense- que els escriptors en general estam en desavantatge davant dels artistes, tant pintors com escultors, etc., pel que respecta a l'ajuda que rebem de les entitats públiques. Sembla com si políticament es considerés més rendible la celebració d'una exposició d'un artista, ja amb un cert renom, que l'ajuda a les editorials o fins i tot que els premis existents, malgrat el gran nombre d'aquests. Però ara no és aquest el tema que em preocupa, malgrat que si es produís una sobtada transparència de les despeses de les nostres entitats públiques pel que fa a la promoció de la cultura, sospit que hi hauria més d'una sorpresa i potser algun escàndol. Perquè la veritat és que resulta inevitable que un es malpensi que, en massa casos, es pretén que la cultura servesqui a la política més que la política servesqui a la cultura.

Tot això se m'ha plantejat perquè fa algun temps que ens estan arribant notícies que un vell amic, l'escultor Miquel Morell, que des de fa anys caplleva per la península, i que ja en té més de vuitanta, es troba molt tot sol i s'enyora de mala manera. En efecte, aquesta circumstància concreta d'en Miquel Morell, m'ha fet pensar si -passant del cas concret a un plantejament més general i tenint en compte la importància dels pressuposts manejats- no seria ben hora de formular la proposta concreta que immediatament indicaré, als qui, en definitiva, són els responsables polítics de la nostra cultura. Amb la particularitat que una institució de la mena ja existeix a Flandes des de fa molt de temps, ubicada a un exconvent de beguines i estic segur que ha d'existir també a molts altres indrets del primer món. Es tractaria de crear una entitat pública que centrés la seva activitat en l'acolliment d'aquelles persones que, havent dedicat tota una vida a l'art, al final d'aquesta es troben, a un determinat moment, sense cap relació familiar o, fins i tot, en una situació de marginalitat. El lema d'aquesta entitat podria esser qualque cosa així com «Contra la soledat i per la continuïtat». Perquè un dels seus objectius hauria d'esser la continuïtat en la pràctica de l'art fins al darrer moment. En aquest sentit cada habitació d'aquesta residència especialitzada -si em permeten l'expressió- hauria de tenir un espai tancat adjunt que permetés a cadascun dels hostes disposar d'un petit estudi on poder mantenir-se en actiu. Fins i tot que aquesta residència de la tercera edat per a artistes comptés també amb una sala d'exposicions per a l'exhibició de les obres dels hostes o les d'aquells artistes, en la plenitud o en el punt més àlgid de la seva carrera, que volguessin donar alguna obra a l'entitat en mostra de solidaritat (determinant-se, per descomptat, que no poguessin vendre's per davall d'una determinada quantitat per tal que cap marxant no pogués posar obstacles a semblants contribucions per resultar perjudicials per la seva legítima activitat comercial). Per descomptat, es tracta ara sols d'adreçar la proposta a la consideració de tots aquells que tenen alguna responsabilitat sobre la matèria en els distints nivells de l'administració i no tindria gaire sentit pretendre entrar en un major detall. De fet, en el cas que la classe política es donés per al·ludida, el primer que hauria de fer-se és un estudi concret de com treballa l'esmentada entitat de Flandes i les que és segur que han d'existir en els països més avançats. Per altra banda, en qualsevol cas seria imprescindible que el col·lectiu de persones involucrades en qualsevol activitat artística es pronunciés públicament sobre la conveniència o no d'un projecte semblant i aportessin totes les que ho volguessin els seus punts de vista sobre la millor o més convenient forma d'organitzar-la, nombre de places convenients -que no sembla que hagués d'esser més que d'unes poques desenes-, localització, conveniència que el director fos un artista en actiu, possibilitat d'un sistema d'intercanvis temporals amb altres entitats similars de l'estranger, etc., etc.És ver, per altra banda, que alguns dels artistes més joves que creuen que l'avantguarda és l'únic front en què mereix la pena combatre i que tot el que no sigui això és retrògrad i vergonyós, podrien objectar que les obres que sortissin de les mans dels artistes integrats en tal entitat no serien de cap de les maneres «avançades», no podrien estar mai de moda o respondre a les tendències de la més rabiosa actualitat. Però a aquests obsessionats per tot allò que sigui le dernier cri, el més postmodern de la postmodernitat en constant progressió, se'ls ha de recordar que convé prou que es faci art també que no estigui de moda. Com també, of course, que l'art ha de tenir alguna cosa d'atemporal. En definitiva, cal que gosem afirmar que la vellesa, per a un artista -com a tal artista-, senzillament no existeix, senzillament no ha d'existir. Per paradoxal que això pugui semblar. El que comporta que tot artista hauria de negar-se en rodó a jubilar-se. I que el conjunt de la societat no ha d'atrevir-se a considerar cap ésser humà com a jubilable. En definitiva, ningú és jubilable en el sentit més rigorós d'aquesta paraula. Si algun grup polític acceptés això com a part integrant de la seva ideologia efectiva -uep, que no té res que veure amb el dret a percebre una jubilació a partir d'una determinada edat!-, aleshores el projecte plantejat s'hauria d'implantar o de realitzar el més aviat possible. I l'ideal seria certament que fossin diversos, de tal manera que no és fes electoralisme amb el tema. Perquè hi hauria d'haver temes -especialment els culturals- que estiguessin part damunt la discussió partidista.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris