nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

La (in)capacitat d'ordenar les idees

Prop de casa, a Montuïri, hi vivien uns oncles meus. Parlo dels anys de la infantesa, és evident. Els oncles tenien una filla que vivia a Madrid i l'oncle, cada quinze dies, li enviava carta. L'escrivia amb temps, per si de cas la tia considerava que l'havia de refer. La gènesi de totes les cartes era semblant. Ella li recordava que estava a punt de vèncer la quinzena i ell, mandrós, li responia que encara faltaven dies. Però ella insistia: val més que t'hi posis amb temps i així no et posaràs nerviós. Quan ell tornava de la fusteria, a toc de vespres, trobava que la tia havia retirat el gerro de la taula més grossa per fer-li espai i, a un dels cantons, hi havia deixat la ploma i el paper. Ell, abans de posar-se en feina, es rentava les mans i bevia el cafè que la tia li havia preparat, a glops espaiats i sorollosos. No parlava; era evident que ordenava les idees. Quan s'asseia a taula i empunyava la ploma, la tia procurava no fer renou i, si tenia visites, baixava el to de veu i convidava els altres a fer el mateix. Aleshores, ell començava a escriure d'acord amb el model que transcric a continuació. Querida hija: Espero que al recibo de la presente estéis bien de salud. Nosotros vamos tirando, a Dios gracias. La abuela tuvo un resfriado del que ya se repuso. Os hicimos llegar una caja de cartón con empanadas por medio de Juan Nicolau (Joan de Muntanya) que está haciendo el servicio militar en Getafe. Tanto vuestra madre como yo esperamos que os hayan aprovechado. Por aquí el tiempo es bueno y esperamos que vosotros, al venir de vacaciones, podáis disfrutar del sol. Recibe, hija, un beso mío y de tu madre (de tu madre dos) y dile a tu marido que le enviamos un fuerte abrazo. Tu padre que te quiere. A continuació posava la signatura i s'esplaiava amb un alè que se sentia per tota la casa. La tia el mirava, satisfeta, i ell no esperava altre senyal per llegir la carta en veu alta. Vaig assistir a infinitat d'aquestes lectures i -jo, amb la insolència banal dels ocells de primera volada- trobava a cada frase motiu de burla o d'escarn. Que si quan escrivia, l'oncle, havia de tenir cura de no sortir del paper; que si algunes frases eren una traducció directa del català... En fi! Amb els anys he comprès que aquell home, el meu oncle, podia tenir llacunes de formació notables, però tenia la virtut -d'altra banda comuna a la gent del seu temps- de saber ordenar les idees. En conseqüència escrivia allò que pensava i aconseguia que la filla i el gendre comprenguessin, sense equívocs, allò que els volia dir. S'establia, per tant, entre emissor i receptors, un corrent fluid de transmissió d'idees, de conceptes i de notícies. Hi poso èmfasi en les paraules, perquè tinc por. Por, de què? Us ho dic. Aquesta cosa tan senzilla com és la comunicació a través de l'escriptura, corre perill de convertir-se en un vestigi del passat o en un privilegi de minories. Tant en català com en castellà. En tenim prou llegint les redaccions escolars dels adolescents o els treballs de molts d'universitaris per a comprendre que no exagero ni una mica. I això, que és un drama dels més grossos, no commou ningú de dalt. Si ara diguessin que una de les set meravelles del món desapareix, tothom se'n lamentaria. En canvi, detectem símptomes clamorosos de pèrdua de llenguatge i fem d'ignorar-los. N'hi ha per a llogar-hi cadiretes! Valorem, realment, que la parla, l'escriptura, la capacitat de coordinar idees, tot aquest tresor, és allò que distingeix la persona de les altres espècies? No ho crec. Les catàstrofes més grans sempre han sorprès la humanitat. D'altra manera no s'haurien produït.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris