algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 12°
18°

La societat compassiva

La societat compassiva és el títol del segon episodi de la segona temporada de la sèrie "Sí, ministre", realitzada cap al final de la dècada dels vuitanta per la BBC i en la qual es narra, en clau d'un humor cínic i intel·ligent, les vicissituds d'un ministre de la corona britànica enfrontat als interessos i maquinacions del cap del seus funcionaris, l'anomenat secretari vitalici, gat vell de l'administració i que veu passar -des de la seva posició permanent- els passavolants interins anomenats ministres. En aquest episodi, el ministre sap gràcies al seu xofer -i ben bé per casualitat- que hi ha un nou hospital que se suposa que està funcionant des de fa quinze mesos, només que amb devers cinc-cents funcionaris de l'administració, però sense personal mèdic ni d'infermeria i, sobretot, sense malats, una situació provocada per restriccions pressupostàries sobrevingudes després de la incorporació del personal d'administració i serveis. Quan el ministre interroga el secretari sobre aquest afer, aquest li respon -impassible- que ara l'hospital està funcionant molt bé, fins i tot és un candidat ferm a un premi d'excel·lència pel seu funcionament i que no és cosa de desbaratar això posant-hi allà al mig personal mèdic i d'infermeria i, per descomptat, malats, que ho desmaneguen tot. El problema que té el ministre és el de reduir despeses i veu en l'hospital una oportunitat per guanyar punts: acomiadar funcionaris i a canvi contractar personal mèdic i, a més, començar a acceptar malats. Així estalvia diners i dóna exemple de les polítiques d'un govern laborista: la societat compassiva, un concepte que avui deu haver evolucionat cap el que anomenam societat del benestar.

Em vaig sentir obligat a tornar a veure aquest episodi després d'assistir la setmana passada a un debat d'educació, que va començar amb una conferència del molt honorable Jordi Pujol amb el títol "Es pot millorar l'educació?" i que va ser seguida d'un sopar col·loqui amb el conferenciant i diversos experts de l'àmbit educatiu. Evidentment tot el discurs va pivotar sobre polítiques d 'educació passades, presents i futures. La cosa va discórrer sobre les polítiques possibles en el sector i, de forma natural, va derivar cap a la situació i protagonisme del professorat no universitari. El debat va ser força viu i interessant, tot i que, com a l'episodi de la sèrie que els esmentava al començament, hi vaig trobar a faltar -i així ho vaig manifestar- alguna referència sobre el subjecte principal del sistema educatiu, és a dir els alumnes. Francament, em vaig sentir com el ministre quan demanava sobre els malalts de l'hospital sense malalts. De fet, aquesta és una vella reivindicació que mantinc, a nivell retòric, és clar. I és que no em puc estat de tenir la impressió que totes les reformes del sistema educatiu no universitari que he vist han patit del mateix: no hi he aconseguit veure quin beneficis aportaven al col·lectiu d'estudiants o, si ho voleu dit d'una altra manera, cap d'elles semblava que tingués com objectiu respondre a la pregunta essencial i bàsica de quines són les necessitats dels estudiants d'avui i que el sistema educatiu els pot ajudar a resoldre. Tanmateix, en el decurs de la conferència, el molt honorable ja ho havia contestat implícitament i per elevació: en política hom fa allò que és possible i no el que és necessari. De fet ho va il·lustrar amb una anècdota d'un alt càrrec del ministeri d'educació de l'estat que li havia dit una cosa com ara "estem preparant una nova llei d'educació que, per descomptat, també serà dolenta." Per cert, veig que se m'ha escapat un "no universitari" més amunt i no voldria que algú tingués la impressió que el tan controvertit canvi a l'espai universitari d'educació universitària superior, això de Bolonya, sigui bo, tot i que els seus propagandistes primigenis argumentaven que, amb aquest canvi, l'alumne passaria a ser el centre del sistema: ja m'agradaria tenir algun element per poder-hi creure, encara que només fos una miqueta. Tanmateix no em puc estar d'esmentar com acaba l'episodi del "Sí, ministre" Òbviament, el ministre no se'n surt amb la seva, com sempre, però apareix una solució providencial per a l'hospital, ja que hi ha una crisi generada per la necessitat d'aixoplugar un milenar de refugiats d'una zona en conflicte i resulta que l'hospital ofereix les condicions ideals: llits, administradors, personal de serveis i de neteja i subministraments garantits, la qual cosa evita els problemes sindicals associats a l'acomiadament de funcionaris i, a més, no obliga a augmentar la despesa en personal sanitari i se serveix a l'objectiu polític inicial: el de la societat compassiva. Un final feliç a les totes i, en bona mesura premonitori, doncs no cal oblidar que ja té de vint anys. I això que no tinc espai per explicar l'episodi següent, relatiu a una crisi de finançament universitari. Aquest me'l guardo perquè el vegi, quan abans, la meva rectora i, amb ella i si pot ser, la resta de rectors de les universitats catalanes, i els d'arreu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris