algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
13°

Llengua i psicologia

Vull compartir amb vosaltres algunes reflexions sobre aspectes sociològics i, sobretot, psicològics que són, al meu parer, rellevants en el tema de la normalització lingüística. No pretenc de donar una opinió d'expert, que no sóc, sinó més aviat de cridar l'atenció sobre alguns fets que tots podem fàcilment constatar. La anormalitat tan contínua i institucionalitzada en què es troba la nostra llengua ha esdevingut el medi de cultiu ideal per a molts dels prejudicis de què parlarem més avall. Les meves reflexions giraran entorn de les actituds que tenim envers la nostra llengua, tant aquells qui la tenim com a pròpia, com aquells qui, sense considerar-la com a tal, hi tenen un contacte i un frec quotidià. Aquestes actituds nostres envers la llengua s'expressen sovint a través de prejudicis, prevencions i bloqueigs psicològics que, més o menys inconscientment, poden afectar qualsevol ciutadà i que, talment contínues i silencioses gotes d'aigua, poden deixar empremtes pregones en la nostra ment i en el nostre esperit.

Anem per feina. Un prejudici, o més tost una idea preconcebuda, és el considerar el català una llengua minoritària. És un error que encorren fins i tot molts dels més volenterosos defensors de la nostra llengua. Cal desterrar aquesta definició del nostre discurs. Més de 10 milions de parlants, entre les 15 llengües més traduïdes al món, durant tres segles una de les dues o tres llengües europees més importants, una literatura clàssica i moderna abundants, no són les senyes d'identitat d'una llengua minoritària. Alguns intenten minoritzar-la, però no és una llengua minoritària!

Un prejudici paral·lel a l'anterior és el de considerar el castellà, per virtut de la seva important demografia, més útil i apte per a la vida d'avui dia. A les llengües podem aplicar allò que qualcú digué de les pàtries: «Les pàtries no són més grans pel nombre dels seus habitants sinó pel coratge de les seves filles i dels seus fills». O per ventura cinc segles de llengua imperial han fet els milions i milions de deheretats de l'Amèrica hispànica més rics, cultes i amos del seu destí? O també per ventura parlar llengües «petitones» com la nostra ha fet dels suecs, noruecs, danesos o holandesos uns pobres provincians que han de viure al marge del món modern?

El concepte de bilingüisme encara suscita en alguns el prejudici, sortosament en regressió, que voldria fer-ne un entrebanc, un handicap per al desenvolupament mental i per a la formació de les persones. D'aquesta forma dues terceres parts de la humanitat que viuen i conviuen diàriament amb dues o més llengües serien uns handicapats. La realitat desmenteix aquesta presumpció. En el decurs de la meva vida m'ha ocorregut d'haver de fer classes d'anglès. Darrerament aquí a Andalusia he pogut constatar les grans dificultats que tenen els monolingües castellanoparlants a fer avanços en l'aprenentatge d'aquell idioma. El pobre inventari fonètic del castellà no és gran ajuda a l'hora de voler aprendre de pronunciar una llengua la fonètica de la qual és tan i tan semblant a la catalana, i més encara a l'específicament baleàrica, amb la distinció entre la v i la b, o la presència de la e neutra tònica. A més, no és gens arriscat d'afirmar que el bilingüisme de base pot afavorir el desenvolupament de les estructures mentals necessàries per a l'aprenentatge d'altres llengües.

La nostra llengua també ha de patir els efectes d'aquesta casta de perversió mental en què s'ha convertit la visió utilitària de la vida que ha regit el destí de les nostres Illes durant els últims 50 anys, i que ha tengut el clímax i la culminació amb el darrer govern Matas. Tot allò que no produïa una rendibilitat econòmica, i no precisament per al conjunt de la societat, era menyspreat, malbaratat o rebutjat. El nostre patrimoni cultural i identitari n'ha sofert. Molts en sou conscients perquè n'heu patit de viu en viu les conseqüències. No cal fer-ne aquí més comentaris.

Un dels factors psicològics que poden influir més negativament en l'acceptació de la llengua catalana, i que pot donar en les enquestes uns resultats enganyívols, té a veure, en la meva opinió, amb el bloqueig emocional que es deriva d'allò tan humà com és la por al ridícul o el temor de no estar prou capacitat per fer front a segons quins reptes personals. No oblidem que la normalització lingüística planteja un repte social, però també planteja reptes personals; i aquests reptes personals poden ser viscuts de forma traumàtica i frustrant per algunes persones, tant castellanoparlants com, per motius diferents, pels mateixos catalanoparlants. Aquesta qüestió reclama un tacte i una sensibilitat que són completament a les antípodes de la utilització artera i malintencionada que sol fer de les enquestes la dreta dura balear.

Els qui defensam la llengua catalana no som pas lliures de tombar en alguns dels paranys de la ment. És fàcil deixar-se seduir per la temptació del victimisme. És confortable pensar que els mals vénen de fora. Això ens evita d'haver de fer l'exercici de l'autocrítica, i també d'haver d'enfrontar-nos a les nostres pròpies misèries. Preneu per exemple la mitificació que se sol fer de la desfeta de la Guerra de Successió i dels decrets de Nova Planta subsegüents. L'afront que sofrí el nostre poble és innegable, i hi tornarem en una altra ocasió. Ara bé, això no ha d'impedir-nos de provar d'analitzar els fets en la seva dimensió real. I la realitat és que la llengua ja havia entrat en una fase de profunda decadència molt abans. Ja al començament del segle XVI la cultura castellana seduïa alguns dels nostres avantpassats. Vet-ne ací dues mostres. El barceloní Joan Boscà i Almogàver, més conegut per al món de la literatura amb el nom de Juan Boscán, es convertia en una de les figures més destacades de les lletres castellanes de l'època. A València, la petita cort de la virreina Germana de Foix esdevenia un important centre d'irradiació cultural castellana que desplaçà el català dels carrers de València cap a les poblacions pagesívoles dels voltants de la capital, situació que s'ha mantingut fins als nostres dies. El discurs victimista tampoc no ens pot fer cloure els ulls a l'evidència del fet que els decrets de Nova Planta suposaren una modernització de l'Estat, aboliren jurisdiccions i privilegis feudals, obriren les portes del comerç amb Amèrica fins aleshores tancades per als territoris de la Corona d'Aragó, i que, tot plegat, aquests esdeveniments foren la causa del gran desenvolupament econòmic que es produí, sobretot al Principat, durant el segle XIX. Aquest procés va fer possible l'aparició d'una burgesia en ascens que seria, al cap i a la fi, la gran promotora d'aquell gran moviment de recuperació política, cultural i lingüística que anomenam la Renaixença.

Això que acab d'exposar ens ve de bri per fer-nos la següent reflexió: Qui parla una llengua, qui la vol transmetre i qui la vol aprendre té necessitat de percebre que aquesta llengua té prestigi i atorga prestigi, necessita sentir-se enfortit per la convicció que aquesta llengua pot posar paraula, modulació i ritme a qualsevol empresa o aventura en què l'esperit humà es pot veure emportat en el moment de la història que ens ha tocat viure. En dos mots, la llengua ha d'esdevenir vehicle d'excel·lència cultural. L'èxit del recobrament de la nostra llengua en depèn. I el primer objectiu a assolir en aquest sentit és la consecució d'un espai audiovisual en català sense restriccions ni fronteres territorials. Les possibilitats tècniques són més que suficients. El fet d'abastar un mercat més ample també acreixerà la qualitat de les programacions. No podem permetre que polítics vils i roïns sembrin la confusió i ens facin prendre gat per llebre.

Hem de retornar a la llengua la dignitat que li pertany. Un dels reptes més importants de la política de normalització lingüística és el de dignificar la llengua entre els propis parlants. Molts de catalanoparlants han assumit la submissió a la llengua castellana a tal punt que es comporten a casa pròpia com si hi fossin els convidats. La seva actitud fa tenir ver el vell refrany: hostes vindran que de casa us trauran. Aquesta disfunció psicològica, que en els casos extrems arriba fins a l'autoodi destructiu, no es pot tractar a la lleugera i ha de ser l'objecte d'una atenció especialitzada.

La normalització lingüística ha de menester un nou alè. Per donar-li aquest alè renovat es fa indefugible la necessitat de reconstruir el consens social que es troba malmès per l'estratègia disgregadora que el PP ha estat aplicant, i continua aplicant, en aquesta qüestió.

El rellançament de la política general de normalització ligüística passa per l'adopció de diverses polítiques sectorials que, per ser eficients, hauran de ser dotades de recursos importants. Recursos que la nostra Comunitat genera a bastament, però que es fiscalitzen a Madrid, on fan parts i quarts segons els interessos del govern central de torn, o sia, els interessos del centralisme. Aquesta dependència conjuntural que pateix el finançament autonòmic té efectes devastadors per al manteniment de polítiques de llarga durada, i, sobretot, per a polítiques com la lingüística, que no desperten gaire entusiasme a la metròpoli de l'altiplà. Aquest, emperò, ja és el tema d'un altre debat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris