nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

La sortida de to del rei

El famós incident de la Cimera Iberoamericana entre el pintoresc Hugo Chávez i el rei i el president espanyols ha servit per multitud de comentaris. A Espanya, tothom tanca files amb el rei excepte els comunistes que -faltaria més- s'alineen amb l'aspirant a dictador veneçolà. A Iberoamèrica la claca dels tenebrosos Chávez, Ortega, Castro, Morales i companyia s'omplen la boca de patriotisme antiimperialista a l'estil que els caracteritza.

Hugo Chávez és un personatge estrafolari que de demòcrata hi té quasi el mateix que hi tenia Francisco Franco, que també manejava referèndums a voler per recobrir la seva dictadura d'una pàtina de presumpta legitimitat. La diferència és que el veneçolà els usa com a via per convertir-se en dictador. No debades és un producte típic del populisme demagògic llatinoamericà. Aquesta manera de fer política -que inic'ià a l'Argentina Perón- no se pot extrapolar al món occidental del nord. No és, en termes estrictes, política democràtica. Usa la democràcia en origen, però per pervertir-la posteriorment. A l'Argentina saben bé com sol acabar. Amb dictadura sagnant en el cas de la transició Perón-Evita al desastre o, més recentment, amb un país immers en la corrupció més ferotge que a punt va estar de provocar un cataclisme en forma de guerra, afortunadament avortada per acabar «únicament» amb la ruïna de les arques de l'estat i amb la condemna a la pobresa miserable de bona part dels ciutadans tot i viure en el país amb més riquesa natural del continent. El populisme dretà ha donat llum a personatges estrambòtics que l'han copiat des de la pseudoesquerra. Chávez n'és l'exemple més conegut, però el mateix camí transiten Daniel Ortega a Nicaragua, Evo Morales a Bolívia... tots rere la indirecta inspiració del dictador comunista cubà Castro que en la seva patètica agonia assumeix una mena de mestratge dels seus sinistres deixebles. A pesar de tot, però, Chávez és el cap de l'estat veneçolà. I en política internacional existeix una doctrina que sempre se segueix. Les relacions entre dos països no depenen del règim intern que tenen sinó dels interessos bilaterals. Des d'aquest punt de vista, la intervenció del rei va ser del tot incorrecta. Ha de tractar amb respecte un homòleg seu. Què és això de dir de tu i manar callar a un altre cap d'estat? És una grolleria. Que si se fa en privat, doncs no transcendeix i hem de suposar que incidents així sovintegen. Però davant les televisions -no de «tot el món» com se diu al nostre país, perquè poc o nul interès ha despertat la cimera en «tot el món» no hispà- cal mantenir una mínima educació i evitar mostrar un tarannà xulo -com va fer el rei- que fàcilment pot ser usat -com també ha passat- com a «mostra» de «les maneres imperialistes» espanyoles. Perquè no cal oblidar que el rei no ha de fer política de cap casta sinó fer allò que li diu el govern. No pot sortir del guió, i si ho fa, malament. Com ha estat el cas. Perquè ha provocat el ridícul espanyol i quelcom més. Espanya té molts d'interessos econòmics a Llatinoamèrica. L'actuació fora de to del rei dóna ales al populisme pseudoesquerrà dels Chávez i companyia i objectivament pot implicar dificultats per a les inversions empresarials allà. A la inversa res hi tenen a perdre, els populistes. I ho saben. Havia de callar, el rei? Sí, perquè per defensar la suposadament ofesa «dignitat» ja hi havia el president i tota la delegació que, d'acord amb els interessos polítics, saben -o haurien de saber- com comportar-se i com evitar mals majors. Mals majors que la ridícula intervenció del rei crea potencialment.

Altra cosa és la poca previsió de l'aparell del Ministeri d'Afers Exteriors que, certament, ha tornat a demostrar la seva inutilitat. Però així i tot el rei no està per esmenar el govern, en res. I molt manco en política internacional fent-se el xulo a costa de crear potencials greus problemes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris