algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

La meva Barcelona

Actualment se sent a parlar molt de Barcelona, i per quasi res de bo. Però malgrat totes les calamitats que cauen una darrere l'altra damunt els soferts barcelonins, celebrades amb entusiasme per certs sectors, hi ha la Barcelona que cadascú de nosaltres ens hem forjat a la nostra mida. La meva Barcelona no és la del Fòrum, ni la dels japonesos d'ulleres i càmera fotogràfica embambats davant la Casa Batlló (que a mi sempre m'ha paregut una tortada), ni la de la fava gegantina de la Torre de les Aigües. I manco la del Rey de la Gamba del Port Olímpic.

La meva Barcelona és la de la cançó La Carmeta d'en Serrat, la d'en Pepe Carvhalo: aquell famós districte V, antic barri del Raval, el barri obrer primigeni, escenari d'històries de fam, misèria, vici i lluita obrera. Amb històries ferestes com de la de la vampira del carrer Ponent (actualment carrer Joaquim Costa). Una senyora anomenada Enriqueta Martí i Ripollès, que l'any 1912 feia matances d'infants damunt la taula de la cuina. I de l'enyorat cafè Marsella del carrer Sant Pau, estació terminal per prostitutes i clients sense cap esperança, però mestres en preparar una copa d'absenta com Déu mana, res que envejar a Can Trui de Vara de Rey d'Eivissa, on en els temps foscos es bevia absenta d'amagat.

La meva Barcelona és la del Mercat de Santa Caterina, reformat fa poc i amb unes teulades que recullen tots els vermells d'una posta de sol. A la part del darrere del mercat hi pots trobar una bodega on els parroquians seuen a la fresca i et guarden el carretó de quatre rodes, mentre tu hi entres a comprar una botella de cava que, la mateixa marca, val dos euros manco que al supermercat del barri. I a més a més a la taverna et donen conversa. També hi trobes una botiga, recorda la que hi havia a l'Entrada que Passa de Palma, que venen herbes. Hi pots comprar fonoll sec a la menuda, herba imprescindible per cuinar frit o caragols, i que a Barcelona, llevat del mercat de la Boqueria, no és fàcil de trobar.

La meva Barcelona és la del barri de la Ribera, carrerons ombrívols de parets humides que degoten història. I el bar El Nus, botiga de queviures convertida en cafè, amb la seva decoració que recorda el temps de calaixos buits i llenties comptades. La del Barri Gòtic, on cada pedra recorda fets, com a la plaça del Rei, amb palaus construïts amb les làpides del cementeri jueu destruït, on encara hi pots llegir inscripcions en hebreu, ornant façanes de glòries perdudes.

La baixada de Santa Eulàlia és uns dels meus carrers preferits. Mai em cans d'imaginar la pobre verge màrtir del Desert de Sarrià davallant la costa dins una bóta plena de vidres. Santa Eulàlia em fascina. Ho va passar molt malament, la varen tancar dins un corral de puces rabioses, li feren de tot i a damunt la Mare de Déu de la Mercè li va prendre el lloc de patrona de Barcelona. No han tengut compassió d'aquesta pobra nina, víctima del dolent Dioclecià, només li queda la memòria d'un carrer amb una capelleta mústia i un petit monument a la plaça del Padró, que crec que un estanc li va prendre el lloc. Una altra història és l'església de Santa Eulàlia de Palma i el cafè Modern, que crec que ningú ho lliga amb la santa màrtir barcelonina.

La meva Barcelona és la de l'Ateneu que encara conserva la petjada de mallorquins il·lustres. Les seves sales encara guarden la veu de tro de mossèn Alcover dient de tot a Pompeu Fabra. Les petjades d'en Costa i Llobera, perdut pel jardí, intentant retrobar les seves arrels catalanes, retrobades finalment al seu poema Als Pirineus catalans, i la petjada d'un pollencí oblidat: en Picó i Campamar, que fou president de l'Ateneu Barcelonès.

Podria xerrar molt de la meva Barcelona, però l'espai no dóna per més. Només un record pel cafè La Taverneta, on hi toca un guitarrista egipci que sempre té set, i per un gin-tònic et canta el que vulguis, des de les Fulles Mortes fins el tango més despullat.

No en faré cap drama, si cau la Sagrada Família per les obres de l'AVE. Fa temps que em tapa la vista del poc verd que queda a la muntanya d'El Carmel.

Em sabria greu pels japonesos, però molts faríem un alè; seria la forma d'acabar amb un pastís interminable.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris