algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
16°

L'apèndix de Convergència

Que Josep Antoni Duran i Lleida no és un gran polític ho demostra el fet que sempre ha estat el número 2. Que és una persona prou intel·ligent com per no perdre aquesta segona honorable posició demostra fins quin punt li agrada el poder. CIU ho té ben clar des del primer moment. Unió és allò sobrer, necessari però que puteja, perquè ens entenguem, ben bé com un apèndix que en algun moment de la vida necessita ser extirpat abans que els mals siguin majors i s'arribi a la peritonitis de vegades amb conseqüències mortals. Unió ara mateix és això, un partit on s'amaga un senyor que vesteix com a tal, parla com a tal i es comporta com a tal, però que a l'hora de la veritat demostra fins quin punt li agrada la submissió i com li agradaria ser ministre de les Espanyes i llepar la bota del seu amo Zapatero (avui, perquè per a ell no és imprescindible que el president de l'Estat sigui socialista, de fet crec que li agradaria molt més llepar les botes de Rajoy, li posaria més, ja m'enteneu). I com que ara mateix els seus companys de formació, aquells que l'encapçalen, o sigui, Convergència, aquells que mai dels mais li deixaran ser líder de res que valgui la pena (la mostra és que el fan líder de la campanya a les eleccions estatals, que són importants, per descomptat, però menys), estan més per la gran casa del catalanisme i totes aquestes mandangues que tenen com a única finalitat robar vots a Esquerra Republicana, ell no s'hi sent a gust.

Pensau-ho bé. Molts de vosaltres hi veuríeu un líder que és nacionalista però menys, que aposta per fer mans i mànigues per encaixar Catalunya amb Espanya, que creu que hi ha un projecte comú que ens uneix i que no és cap altre que la missa de diumenge, el tortell i la família tradicional. Però no. A ell el que realment li passa és que com a bon massoquista que és no pot viure sense el seu amo castigador, aquell que li faci llepar les botes que l'esclafen, que li pegui unes bones galtades pel cul -o per altres parts-, aquell que gaudeix posant-li pinces amb pesos als mugrons i després deixar que la llei de la gravetat faci la seva feina. El senyor Duran i Lleida és un submís de primer ordre i això li agrada. S'estima més ser ministre d'Espanya que haver contribuït a la independència del seu país (i això seria ben legítim si no fos que ell s'autoanomena nacionalista, o sigui, de pur psiquiatra especialista en esquizofrènia) i passar a la història. Molt il·lustrador.

I ara arriba el moment que Convergència comenci a prendre decisions. Només en té unes quantes i totes són traumàtiques. La primera és programar l'operació de l'apèndix. Normalment es passen uns quants dies a casa convalescent (no confondre amb convergent) i després es torna a l'activitat més o menys amb plenitud i una cicatriu. Refet, renovat, sense una llosa que fa mal. L'altra opció és la del laissez faire laissez passer, és a dir, aquí no ha passat res, Duran com t'estimem els de Convergència, queda't amb nosaltres, i llavors l'apendicitis va derivant de cap a la peritonitis i a l'hora d'intervenir, d'urgència, amb dolors terribles, amb riscos elevats per a la vida, la cosa pot anar bé o malament. La tercera opció passa per l'amputació traumàtica: senyors Artur Mas i senyor Duran i Lleida ara mateix vostès fan més mal que bé, hem decidit les seves bases que som els que paguem el carnet i el seu sou. O sigui que cap a casa els dos, i tal dia farà un any. Sigui com sigui, les tres opcions impliquen quiròfan. I les intervencions sempre són doloroses. Aquesta és la primera consulta i és gratuïta, ja els he detectat el problema. Ara vostès trien.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris