muy nuboso
  • Màx: 17°
  • Mín:
17°

Bucarest i la fatalitat.

Fa temps, posem uns nou o deu anys, un jove professor estranger es va instal·lar a Bucarest per donar classes a la universitat. Llavors Romania encara tenia molt presents les cuejades que havia hagut de fer per començar a sortir del fangar del totalitarisme comunista, que havia sofert durant més de quaranta anys i del qual només s'havia pogut començar a desempallegar quan la URSS ja feia aigües per tot arreu.

És molt significatiu de la manera tan poc heroica o tan tèrbola com el país va deixar enrere el comunisme el fet que, segons la història oficial, ho va aconseguir gràcies a una revolució popular, mentre que, segons la opinió de tothom, ho va aconseguir (entre tota una fàbrica de cometes) gràcies a un cop d'estat perpetrat o dirigit per alguns dels líders indiscutibles del Partit.

Fos com fos, el jove professor es va trobar un país que estava desfet, a punt de caure definitivament a trossos, un país en l'aire del qual hi flotava un ambient de desídia o de fracàs assumit o anticipat, com si per a la gent no fos ni tan sols concebible la possibilitat d'esforçar-se per intentar de posar remei a una situació tan nefasta.

La capital, Bucarest, era aleshores una ciutat decebuda, maltractada, trista, sobretot després de les brutals remodelacions urbanístiques dutes a terme pel règim de Ceaucescu durant els vuitanta, que venien a completar els canvis també brutals de les dècades anteriors, i que deixaren una ciutat implacablement grisa, plena d'interminables rengleres d'enormes edificis de pisos que més aviat semblen monstruosos ruscos burocràtics destinats a què els ocupin infrabelles. Habitar-hi deu ser -almenys ho devia ser abans- com viure dins l'estómac d'un notari amb agrura.

A més, els carrers estaven tan mal asfaltats que pareixien qualsevol cosa -rastres de pólvora?, rastres de ronya?- excepte els carrers d'un país europeu, i pel que es veu, de nit podies caminar durant quilòmetres i no trobar ni un sol fanal, i haver d'avançar en tot moment a les palpentes, ben alerta de no caure dins algun clot o de no ensopegar amb algun dels gossos vagabunds que, com una plaga, deambulaven (i deambulen encara) per la ciutat. Aquestes passejades nocturnes a les fosques potser podrien servir de metàfora exacta de l'estat de salut del país; si no fos que, de metàfores com aquesta, se'n poden fabricar en sèrie, tantes com un es proposi. Romania, i especialment Bucarest, ha estat, i en alguns aspectes continua sent, un país pròdig en metàfores dolgudes.

De totes maneres, allò que més va sobtar al jove professor estranger va ser veure com la majoria dels seus alumnes, que per edat no havien patit d'una manera definitiva el comunisme i que, per tant, en teoria no haurien d'haver compartit l'abatiment general, tenien el cosset d'un jove de vint anys però la voluntat i la resignació d'un jubilat de vuitanta. No creien que el país es pogués millorar, i la màxima ambició que tenien consistia en marxar fora del país i provar de fer-hi fortuna, és a dir, de muntar-hi una vida decent. Potser aquesta és una de les característiques distintives de qualsevol règim totalitari: que imposa, a tothom, els vicis pitjors de la vellesa...

Sigui com sigui, potser perquè el seu paper docent l'obligava a fer-ho, o potser perquè creia que, animant-los, podria aconseguir que almenys els seus alumnes canviessin de mentalitat, el jove professor els insistia una vegada i una altra que no es podien resignar tan fàcilment, que això de fugir del país no era la manera més ràpida de complir les pròpies ambicions sinó la manera més fàcil d'obviar els propis deures. Potser en alguns dels molts alumnes que des d'aleshores ha tingut, aquests consells feren algun efecte. Potser; segur que sí; només en uns pocs, però. Nou o deu anys després, el professor ja no aconsella als seus alumnes de més confiança que intentin de canviar les coses, perquè ja coneix prou l'esperit del país i l'estat d'ànim de la seva gent, i ja no creu que sigui una qüestió d'actitud sinó, potser, de destí o d'antropologia.

En lloc d'aconsellar els seus alumnes perquè provin d'animar-se i de canviar les coses, l'únic que ara el professor s'atreveix a dir-los és que, si de veritat volen marxar, ell està disposat a fer tot el que pugui per donar-los un cop de mà.

La inèrcia, els hàbits, les revoltes

En aquells països que han viscut durant anys sota el pes d'un règim totalitari, tenallats per un ambient polític, moral i social extremadament estricte i repressiu, possiblement és d'allò més comprensible que, una vegada se n'han pogut desempallegar (alliberar és un verb potser massa optimista), la vida dels seus ciutadans segueixi depenent, per inconscient inèrcia o rebel·lió, del règim que durant tant de temps patiren.

A Romania, i especialment a Bucarest, la part més castigada del país per la dictadura comunista (perquè, paradoxalment, era la que el règim, centralista, més volia ajudar), això es pot veure en fets tan dispars com l'actitud de la gent davant el futur, les ambicions personals i col·lectives, la religió i el menjar. Les ambicions, ja ho hem dit, com a molt són una estratègia d'evasió, i l'actitud general és de derrota no discutida; però, qui els ho pot retreure, als romanesos de Bucarest, després de quaranta anys en què qualsevol que destacava era fatalment castigat, i en què el màxim a què s'havia d'aspirar era a obeir les ordres rebudes des de dalt amb l'eficiència d'un vulgar secretari?

Amb la religió i el menjar, en canvi, passa tot el contrari. No només no se segueixen els dictàmens imposats durant dècades pel comunisme, sinó que a més sembla que la gent se'n vulgui rescabalar, com si necessités recuperar de cop tot el que els varen prendre: totes les hores de missa que els van escamotejar i totes les menjades que els van racionar.

És la primera sorpresa que se'n du l'estranger que arriba a Bucarest. La gent menja a totes hores, contínuament, insaciablement. Es pot dir que tenen horari britànic? Sí, perquè solen esmorzar en abundància, i perquè solen sopar a les sis. Però, es pot dir també que tenen horari mediterrani? Igualment sí, perquè solen dinar a les dues o les tres, i perquè solen sopar a les deu. Així, doncs, en què quedem? La veritat és que no quedem en res. Per a l'estranger, els romanesos mengen a totes hores.

Després d'anys de tenir controlat i racionat fins i tot el pa, ara es permeten el gust de menjar quan els dóna la refotudíssima gana. No és broma. Jo he vist engolir pizzes enormes i recarregades abans de les onze del matí, i devorar plats plens de carn de porc abundosament acompanyada de patates i de llegums passada la mitjanit.

I el mateix passa amb la religió. Durant molts anys, Ceaucescu i els seus sequaços prohibiren o collaren qualsevol manifestació religiosa. El resultat és que, avui dia, la religió és més present que mai en la vida de la gent. És un fervor unànime, a més, que no distingeix entre confessions.

L'església ortodoxa de Timisoara, per exemple, pot estar plena a vessar un dijous al matí. De la mateixa manera, però, que una missa a l'església catòlica de la mateixa ciutat congrega més fidels una nit d'hivern entre setmana que no els congrega una missa en una església d'un poble de Mallorca un diumenge qualsevol de primavera.

I encara més sorprenent que aquesta no distincio entre confessions, és que el fervor religiós dels romanesos tampoc no distingeix per questions d'edat. Quan vaig amb tramvia amunt i avall de Bucarest, és igual si al meu costat hi seu una joveneta exuberant, pantalons estrets i llavis molt pintats, o una velleta venerable, de pell arrugada i el cap tapat amb un mocador.

No hi ha cap diferència: en passar per davant d'una qualsevol església, tant l'una com l'altra abaixen el cap, murmuren el que deu ser una pregaria, i es fan el senyal de la creu. Una vegada. Dues vegades. Tres vegades.

Tant de bo Déu no els acabi decebent com els va decebre Ceaucescu. I tant de bo, també, que aplacant la fam de l'estómac puguin aplacar totes les altres fams.

PERE ANTONI PONS

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris