nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:
14°

Més morro que el verro de sa Vall

Si dins el panorama polític hi ha un individu que des de sempre em resulta singularment enfitós, és el català de naixement, ja que no d'actituds, Alejo Vidal Quadras, més que res perquè el consider un d'aquests perillosos éssers que van pel món amb pretensió de llestarrons i són exponents exactament del contrari, un imperialista espanyol més «xulo» que un vuit, això sí, muntat damunt la seva prepotència amb més barra que un cavall amb galteres, que ja fa un bon grapat d'anys s'exclamava contra Catalunya, sempre en castellà, per favor, del gran perill «de los nacionalismos disgregadores de la España de hoy», i anava pel carrer sense que li passàs res de nou, mirin si ho som tolerants la gent catalana, mentre a Madrid ens fan fora dels taxis, diuen, quins nassos.

Casualment ha caigut en les meves mans un breu article del historiador i escriptor Joan Baptista Culla i Clarà, publicat a l'Avui el 16/06/97, que el posava guapo arreu, el retratava amb una gran precisió. Entre altres coses feia avinent als seus lectors les més altes preocupacions de Vidal Quadras, així com també el modus operandi que utilitzava ja aleshores als discursos i articles de premsa. Comenta l'autor el gran dramatisme i el pretès transcendental missatge, ben integrable dins el més genuí estil del fundador de la falange José Antonio Primo de Rivera, que traspuava un article aleshores acabat de publicar a la revista Política exterior, amb el títol: «La nación translúcida». Subratlla el senyor Culla que: «La corporeïtzació d'Espanya, la seva descripció en termes biològics, com si es tractés d'una persona; sota les urpes de Pujol, Arzallus i companyia, Espanya "exhala", s'està quedant "desustantivizada y sin espíritu"; "la Nación española no puede soportar un solo desgarro sin sufrir de inmediato un trauma mortal"; "una misma carne y una misma sangre no se yuxtaponen, se funden latiendo, sufriendo, exultando o desfalleciendo al unísono"».

Uf, escarrufa tant d'èpic ardor a la pàtria imperial espanyola, quina passió, quina cosa.

I acabava l'article denunciant el paral·lelisme de Vidal Quadras i el falangista pinxo Primo de Rivera en el referent del menyspreu de classe «típicament aristocràtic» que es gastaven, sobretot amb frases com: «El deseo incontinente de grupos mesocràticos ansiosos de promoción social de hacerse con el control del erario público». Ja ho sabeu mesocràtics, classes mitjanes en general, heu de deixar governar els privilegiats aristòcrates com ell i els seus que ell escolli, que ho fan per la gràcia de déu, o no ho sabíeu...?

I ara, un dia d'aquests, per acabar de confitar-se el «simpàtic» perfil, grufa que grufa dins el fems de la pròpia soll, l'home va i a una tertúlia radiofònica amollà la gran i diarreica defecada de què en Blas Infante va ser un «cretino subnormal profundo» i en Sabino Arana un «psicópata peligroso», i encara un altre contertulià abundà també l'opinió manifestant entre riallotes que Blas Infante «hubiera quedado segundo en un concurso de bobos». El primer lloc el reserven per a Zapatero. Claríssim. I s'ho passaren de conya, tu.

Llavors ha vingut quan el president andalús Manuel Chávez reclamà a Javier Arenas, el cappare del PP a Andalusia, que reprovàs aquestes manifestacions, a la vegada que també proposà al Parlament autonòmic que fes el mateix. El PP es desvinculà de la reprovació, el típic: els nostres amb raó o sense. Ja els coneixem. També he sentit a dir que a Casares (Màlaga), el poble natal de Blas Infante, afusellat el 36, per cert que no ho havia dit, tots els regidors en plenari extraordinari declararen persona non grata aquest petulant cregut de la punyeta, també amb el vot dels dos regidors del PP. Aquesta decisió els honra.

A partir d'ara faran poca carrera dins el seu partit, si no els foten fora, però dormiran eixancats i a pler a la nit, que no és cosa poca. La meva enhorabona.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris