nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
11°

Després de Montilla

B> Jordi Pujol ha denunciat l'actitud anticatalanista dels taxistes madrilenys. I després d'indignar-se pel fet que hi ha catalans que baixen del taxi a mitja carrera amb la cua entre les cames, ens anima a tots els catalanoparlants que visitem Madrid a plantar-los cara. També ens ha recordat, el Molt Honorable, que el català és una llengua reconeguda i que la constitució espanyola ens autoritza a parlar-la. Calia repetir-ho? És necessari que Carod protagonitzi una discussió amb una televident perquè l'anomena José Luis en lloc de Josep Lluís? Esperem (encara que potser és esperar massa) que si el senyor que ha estat insultat per un taxista denuncia els fets als jutjats de Capitán Haya, el jutge li donarà la raó. I si Carod en fa cinc cèntims, de la seva batussa de porteria, al primer madrileny amb seny que passi per la Castellana (sempre que no sigui Schuster, és clar), li dirà que s'anomeni com vulgui, no endebades a Sant Pere la mare li va posar Simó i ell va entestar-se a dir-se Pere. Però són aquestes, en realitat, les batalles que ha de guanyar Catalunya? Tant el taxista de Madrid com la senyora de la tele són la punta d'un iceberg en el qual hi ha els Giménez Losantos i les Esperanza Aguirre. I la Conferència Episcopal, el Reial Madrid, els grups financers, les multinacionals, Tito Boadella i er Arfonzo. Espanya, en definitiva. Una Espanya a la qual hi ha gent bona i altra de miserable com a qualsevol racó del món. Tota aquesta gent, la bona i la dolenta, la intel·ligent i l'obtusa, la generosa i la gasiva, la culta i la ignorant, ja ha expressat, reiteradament i de manera inequívoca, quins són els límits de la tolerància respecte a allò que, des d'un militar com Espartero fins a un intel·lectual com Azaña, no han dubtat a definir com el problema catalán. I ja han arribat a aquests límits. Fins i tot gosaria afirmar que els han superat. Portem trenta anys d'estira-i-arronses sense que s'arribi a cap acord de convivència definitiu. Ara els correspon als catalans moure fitxa i dir públicament si volen continuar essent ciutadans tolerats o si deixen de perdre el temps amb picabaralles de sarsuela i aposten per a convertir-se en ciutadans de ple dret, cosa que actualment no són. Molt possiblement el sentiment independentista encara no és majoritari a Catalunya. Tanmateix augmenta, entre els catalans, la convicció que s'ha arribat a l'enfront. I això genera inquietud a fronts ben diversos. Tamudo (qui ho havia de dir, d'un periquito!) aposta per les seleccions esportives pròpies. I el president del Foment del Treball, Joan Rosell, no es mossega la llengua a l'hora de denunciar l'espoli de l'economia catalana per part de Madrid. Deixant de banda el món literari, que s'acull a Walt Disney per visualitzar la Catalunya actual, els altres sectors socials mostren un caràcter força més sorrut. Montilla s'ha expressat a l'hotel Ritz -a un esmorzar empresarial- amb una rotunditat demolidora. El seu discurs, impecable, no ha tingut res a veure ni amb el victimista de Pujol ni amb el dalinià de Maragall. Quines coses! L'un i l'altre, Pujol i Maragall, ja són d'una altra època. No ens n'hem adonat i hem passat pàgina. Catalunya ja no pot fer créixer el seu ego amb les victòries del Barça sobre el Reial Madrid o amb la presència de Ferran Adrià a la Documenta de Kessel. Fa uns mesos tot això era vàlid. Ara, amb això, no n'hi ha prou. Què voleu? A l'any cinquanta-nou José Guardiola cantava Piove en català i a la Moreneta li queia la bava de goig. Entre les cançons de Guardiola i l'escalfament de Pujol s'obre i es clou un món. Montilla ha alertat Madrid de l'inici d'una nova singladura. S'erraran els que únicament hi vegin, en les seves advertències, un afany de treure rendibilitat al malestar del transports o d'Endesa. Al marge d'aquestes i d'altres problemàtiques i de l'aprovació o no de l'estatut, hivernat en el Tribunal Constitucional, els catalans comencen a comprendre que tenen dues opcions per a tirar endavant: viure de la propina d'Espanya o apostar per la independència.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris