algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
16°

Notes sobre el Txad

Infants per adoptar. Àfrica té, entre nosaltres, múltiples imatges superposades. Les més clàssiques són la de territori ignot obert a les nostres ànsies d'aventura i exploració, estil Dr. Livingston, i la de mines del rei Salomó, és a dir, senalla on ficar-hi mans cobdicioses a la recerca de matèries primeres. Més recentment, s'hi han afegit altres imatges: plató per a pel·lícules de Clark Gable o Humphrey Bogart, abocador de residus perillosos, destí per a amants dels safaris, o escenari de compulsives matances tribals característiques de salvatges. N'hi hem d'afegir una altra: proveïdora potencial d'infants per a parelles de pell blanca, especialment adequat per a les que volen botar-se els llargs tràmits d'un procés tan necessàriament garantista com és una adopció internacional.

Les ONG. Una poma podrida només és una poma podrida, però ens lleva les ganes de menjar-ne cap altra del mateix paner. El desprestigi que L'arca de Zoé llança sobre el conjunt de les organitzacions humanitàries i de cooperació és immens. Recordem, entre nosaltres, els casos Intervida i Anesvad. Les ombres de dubte que projecten sobre el conjunt de les ONG equivalen a centenars de milers d'obstacles o de pretextos per no fer un petit acte de generositat: donar doblers perquè vagin a parar on? Alimenten la cultura de la desconfiança contra qualsevol projecte de compromís solidari o d'altruisme. Circumstàncies agreujants que haurien de pesar, en el moment que la justícia els caigui a sobre.

El patriotisme catastròfic. Si hi ha un accident d'avió a Sri Lanka o al Paraguai, cercam immediatament la notícia dels compatriotes nostres que n'han estat víctimes. Un mecanisme lògic (l'interès de la notícia és directament proporcional a la seva proximitat) que sovint arriba a límits obscens: els cent tres infants ens han tocat la fibra, però la la peripècia dels tripulants espanyols ha multiplicat per tres o per quatre la temperatura passional de la història. D'aquesta alineació emocional a l'assignació ràpida del paper de bons i dolents hi ha una passa molt curta. És normal desitjar el bon tracte i el retorn ràpid dels espanyols, però no està de més comprendre que qualsevol jutge voldria esbrinar el grau de cooperació i coneixement de la companyia aèria respecte de la tèrbola operació.

Alarmes creades i heroismes presidencials. De moltes històries, se'n diu que no són de bons i dolents. En aquest cas, resulta difícil assignar a ningú el paper de bo. L'actuació de les autoritats del Txad (cap model de democràcia) deixen dubtes i zones d'ombra, per ser suaus. La utilització de l'episodi per crear entre la població l'alarma i el rebuig als occidentals és sospitosament coincident amb un canvi d'aliances internacionals del govern del Txad. Mobilitzar la gent contra un enemic pintat amb banya i cues és un dels recursos preferits dels dèspotes. Sarkozy, per la seva banda, protagonitza un deus ex machina presidencial que converteix l'actuació política en una pel·lícula d'aventures.

Les víctimes. El més dramàtic de tot és que el futur per als cent tres infants és més que incert. No: el més dramàtic és el futur incert de milions d'infants (no: de persones) a la regió sudanesa de Darur i a les regions limítrofes del Txad. Al Sudan i al Txad, es repeteix el guió africà del col·lapse de l'estat, els senyors de la guerra, les columnes de centenars de milers de desplaçats, la violència desfermada, la desestabilització que travessa fronteres. La història de L'Arcà de Zoè i els cent tres falsos orfes és tan intensa i tan carregada de personatges de gran relleu dramàtic que no ens permet veure que la vertadera tragèdia és el rerefons de devastació, un drama que fa anys que dura i que, si no hi posam remei, va per anys...

Miquel Àngel Llauger, portaveu d'Els Verds

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris