algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
10°

Sí, això és Bèlgica

La no-notícia ha tingut poc ressò, i només fa quatre dies que ens hem assabentat, en aquest present d'agitació constant i d'enrenou diari: els belgues fa més de cent cinquanta dies que no tenen govern, i ni el petit país s'ha enfonsat ni la població ha patit cap trasbals insuperable, sinó que més aviat se'n comencen a adonar, dels avantatges d'aquesta situació.

Les eleccions del 10 de juny passat no van permetre cap majoria suficient per formar govern i, des d'aleshores, els enfrontaments entre els democratacristians flamencs i valons, i l'exigua aportació liberal, no han permès establir-hi cap gabinet ministerial. Fins i tot, just fa dos dies, la situació s'ha complicat per la decisió dels partits flamencs de dividir el districte electoral de Brussel·les, escapolint-se del tradicional acord amb els partits francòfons pel que fa a l'estructura de l'estat. Tanmateix, ningú no recordaria aquelles eleccions si no fos per aquesta esterilitat i per l'anunci que hi va fer Tania Dervaux, candidata al Senat pel NEE, que crearia 40.000 llocs de treball, i per la confusió que hi va suposar la tergiversació en el sentit que havia promès 40.000 fel·lacions als seus votants (aprofitant la difícil confusió entre jobs=llocs de treball i blowjobs=fel·lacions), i la polèmica que aquest inclassificable oferiment va suposar.

Tothom sap que Bèlgica és un petit complicat, però petit, o a l'inrevés, on es viu força bé, segons el vell principi que la qualitat de vida d'un lloc és inversament proporcional al nombre de vegades que apareix als informatius, una regla que tot i les excepcions té una ingent quantitat de casos confirmadors (que si depèn de mi continuaran silenciats). Bèlgica és un estat unitari pel que fa a la justícia, la defensa, el fisc, la seguretat social i poc més, i federal respecte la resta de competències, amb el requisit de les dobles majories per als canvis constitucionals. En 30.000 km2 hi conviuen poc més de deu milions de ciutadans, nítidament dividits entre els flamencs -de llengua neerlandesa-, prop del 60%, amb la minoria majoritària dels valons i la minoritària dels brussel·lencs francòfons. Els flamencs són la principal comunitat nacional, i segurament els ciutadans europeus que tenen més a l'abast la independència, quan s'hi decideixin, entre altres motius perquè més del 50% són decidits partidaris d'acomiadar-se de l'estat belga actual, i perquè fa més de 30 anys que el cap del govern belga és flamenc.

L'entrebanc és que entre els partidaris de la independència es troba el Vlaams Belang (interès flamenc), un partit xenòfob d'extrema dreta (alerta curiosa: d'extrema dreta, però independentista) que rep la decisió dels altres partits de mantenir un cordó sanitari que l'allunya del poder i de qualsevol acord amb la resta del parlament.

L'esmentada notícia silenciosa no ha estat aquesta constant trifulga parlamentària, sinó la tranquil·litat de la població belga després d'aquests cent cinquanta dies sense govern. No s'ha produït cap enfonsament de l'activitat pública ni la fallida de l'administració, i més d'un i més de dos belgues hauran començat a pensar que, al capdavall i amb la confirmació empírica obtinguda al llarg d'aquests cent cinquanta dies, la situació de viure sense govern té més avantatges que inconvenients. El descobriment belga que es pot viure, i bé, i potser millor, sense govern és una veritable revolució, i ensems la porta oberta a l'aventura d'una societat sense discussions inútils, administracions feixugues, despeses inútils, decisions arbitràries ni polèmiques estèrils.

Una confirmació, que dura ja cent cinquanta dies, que la millor decisió és deixar que els fets marquin la trajectòria social. Un cim del liberalisme, perquè les decisions col·lectives s'han de prendre sense cap arbitrarietat, i una escaiença que emula, o prologa, i permet entreveure, el desig manifestat per Joan Fuster de viure «sense himnes, sense banderes, sense visques».

Davant de situacions i d'espectacles artificiosament combatius, allunyem-nos del govern i facem la nostra via, sembla que diuen els belgues. És clar que hi hauria problemes i estrets difícils de passar, en un país sense govern estable, però potser el seny de la població i la col·laboració provisional i concreta de les intel·ligències necessàries farien l'experiment més fèrtil. I donat que la política fa pocs experiments, i que l'experimentació és la millor manera de fonamentar el coneixement, per què no provar-ho? Perquè no donar-nos un parèntesi a la belga, aturant la polèmica -a tots els nivells de l'estat- entre govern i oposició (és evident que si no cal el govern molt menys l'oposició!), allunyant-nos de la cridòria i interrompent les baralles entre caps pensants que no ho acaben de confirmar mai la seva vàlua i emissors de tòpics que ja coneixíem abans de la invenció de la impremta, i obviant viatges dialèctics d'anada i tornada que no aporten més que material als comentaristes. Tota aquesta energia i intel·ligència alliberada podria dedicar-se a millors causes, i ningú no ha dit que la de polític en el marc de la democràcia representativa sigui una professió més perdurable que la d'albarder o la d'escura-xemeneies. Ànim, belgues, al capdavant de la innovació: vos seguim amb l'entusiasme dels que hi han albirat el futur!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris