algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

El quadre de n'H

No passen quatre dies seguits que no m'aturi a prendre qualque cosa a la terrassa d'un bar de la Plaça Espanya. Des d'allà, plogui o nevi, deix passar el temps i mir la vida passar vestida de gent, cotxes, arbres que muden fulles. No mir els cadàvers dels meus enemics perquè mai no hi passen. Deuen tenir altres coses a fer. Al final de la primavera passada, després de les eleccions, he de confessar que m'interessava, fins i tot em preocupava, com acabaria aquell assumpte dels pactes i contrapactes, ofertes i contraofertes. A fi de comptes, ens hi estàvem jugant coses tan trivials com un cert sentit comú, i potser la supervivència, encara que soni una mica melodramàtic. Tenia els meus informadors, i les notícies eren contradictòries, alguns dies consoladores, d'altres descoratjadores. Un amic meu, que solia prendre qualque copa amb un periodista ben informat, m'assegurava dia a dia que tot estava decidit, que hi hauria pacte PSIB-UM, i que el Bloc hauria de negociar amb els socialistes la seva participació. A pesar de la solvència de la informació, no les tenia totes, sobretot tenint en compte alguns dirigents del Bloc, els mateixos que ara perdonen la vida a UM i diuen que de cara a les generals, els munaristes haurien de rectificar. Rectificar què? Valdria més que el Bloc organitzàs un viatge a Lourdes, a veure si amb una immersió a la piscina, se'ls apareix si no la mare de Déu, almanco el seny, i també el nacionalisme, encara que això ja seria un miracle fora mida.

El cas és que un dia des de la terrassa del bar vaig veure aquell prohom del PP, n'H, que deu viure a prop, desfilant davant meu amb un quadre embolicat en paper, d'un metre i mig per un metre, aproximadament. Feia cara de resignat. És un home més aviat baixet, amb ulleres, perfectament normal i d'aspecte pacífic i anodí. Llavors vaig entendre que es signaria el pacte. Ho vaig veure claríssim. Deixava el seu despatx. Era la imatge del canvi. Al cap d'una setmana es firmava el pacte, al cap d'uns quants dies més en Mates s'acomiadava per fer les Amèriques, i finalment, els seus fitxatges glamourosos el seguien cap a un silenci polític relatiu d'almenys quatre anys.

Al cap d'una estona de veure'l passar, em vaig començar a preguntar com seria el quadre de n'H, qui en seria l'autor, què s'amagava darrera l'embolic de paper de poc més d'un metre quadrat de superfície. Els mossons i nous rics, després d'un llarg aprenentatge, estic segur, ho sé cert, ja saben distingir un Picasso d'un Caravaggio, encara que no tots. No posaria la mà al foc per Zaplana o el Pocero. Així mateix ja saben distingir un adossat d'un palau, encara que el preu, com tothom sap, sigui el mateix i intercanviable. Un noble és qualcú que sap cert que els seus avantpassats eren delinqüents i en coneix la història; un mossó snob voldria tenir un palau i una història; una persona normal n'està tipa de la seva. Què amagaria l'embolic? Un abstracte? Un bodegó? Una natura morta? Un retrat de n'Aznar? Una fotografia dedicada del Rei? Una de Monsenyor Escrivà de Balaguer? Una del cap dels Legionarios de Cristo? De Bakunin? M'intrigava. Li donava voltes al misteri contínuament. M'obsessionava. I si fos simplement el seu títol de llicenciat? O el nostre heroi vestit de primera comunió? Finalment, em varen aconsellar que ho deixàs córrer. Després va venir l'estiu, finalment les pluges de la tardor. Potser d'aquí a quatre anys, un dia, assegut a la terrassa del bar m'ho tornaré a preguntar.

Hilari de Cara, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris