algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Que no caigui el teló

És curiós el contrast en opinions que ha suscitat el viatge messiànic de Nicolas Sarkozy al Txad, segons que provenguin d'opinadors més o menys professionals, o del públic en general. D'una banda, entre els articulistes, tertulians, locutors i altres actors dels mitjans de comunicació -a França i fora de França- ha predominat el posicionament crític amb aquest viatge, en considerar-lo una sobirana actuació mediàtica i no una veritable acció diplomàtica, car l'alliberament de les hostesses ja s'hauria pactat abans del viatge entre les autoritats franceses i les txadianes. Per contra, a les cartes al director dels diferents diaris que he pogut consultar, així com als sondejos i baròmetres d'opinió que han realitzat diversos mitjans, predomina l'opinió favorable i el suport popular a la iniciativa del president francès.

És cert que la formidable operació propagandística de Sarkozy ha acabat amb final feliç, amb un resultat palpable: el retorn de les hostesses és prou real. Però què podríem dir d'un altre viatge, el de la setmana passada del president Zapatero a Barcelona, per dir que «assumeix tota la responsabilitat» en l'afer del desastre ferroviari? Què significa que «assumeix la responsabilitat»? Quines conseqüències reals, efectives, pràctiques, té aquesta declaració? És igual: el que compta és la posada en escena, la gestualitat, la correcta execució del paper representat en l'obra de teatre. I continuem parlant de viatges: què és, en el fons, el viatge dels reis d'Espanya a Ceuta i Melilla, sinó una magnífica representació? Com també ho és, naturalment, la protesta controlada a l'altra banda de la frontera, a la banda del Marroc: el govern alauita i la premsa del règim també han executat correctament el guió de la seva escenografia, i tothom content.

No hi ha dubte, doncs: la «democràcia-espectacle», o «democràcia mediàtica», o «democràcia d'audiències» -fórmules encunyades per distints autors per indicar, al capdavall, un mateix fenomen-, funciona de debò. És irrellevant que la gent amb més criteri s'exclami des de les seves tribunes, ja siguin periodístiques o acadèmiques, per ironitzar o criticar la degeneració teatral de la política, les performances cada cop més agosarades dels seus actors estel·lars. Al cap i a la fi, a la massa social li agrada el circ. No té gaire importància que els quatre perepunyetes de sempre o els insatisfets de torn blasmin aquesta realitat com un empobriment de la democràcia; el públic, la claca, aquesta cosa anònima i informe que anomenam opinió pública, acabarà aplaudint, rendida davant d'un efectisme cada cop més rutilant, més espectacular, més desacomplexat.

El més interessant de tot és que la mateixa opinió pública que es deixa seduir pels encants del gran xou politicomediàtic, en realitat n'és perfectament conscient, que tot plegat té molta part d'actuació teatral. Però és igual, perquè els millors dramaturgs ens han mostrat que es pot fer teatre dins el teatre, i que en els moments d'una excessiva lucidesa sempre podrem fer com Nicolau, el protagonista d'El desconfiat prodigiós, de Max Aub: en el moment culminant de l'obra, fent teatre dins el teatre, exclama: «Que no caigui el teló! Que el blanc no és blanc, i el negre no és negre... La farsa no s'ha acabat!».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris