nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín:
14°

Quadern de viatge

Dijous, 1.- Som com un pou sec que s'ha exhaurit de sobte. La meva aigua és eixuta. La meva fosca, compacta, com la sutja que ennegreix les parets de la xemeneia. Res no m'interessa i, això no obstant, tot em desplau, tot m'enutja, tot m'afecta. No som més indulgent amb la meva ineptitud que amb la dels altres, ni som més pacient amb la meva ignorància que amb la ignorància aliena, ben al contrari, car el càstig de suportar-me no coneix descans. Jo som jo tot el dia. Sense treva. I el pes de l'exigència se'm fa sovint insuportable. Tanmateix, no és eficaç la indiferència per afrontar la mediocritat que en tots els afers ens assetja. Em tempta l'esforç indispensable, el silenci, que és antídot contra la paraula supèrflua, innecessària, l'austeritat del gest, la humilitat de saber-se prescindible, la discreció d'esvanir-se en el corrent de la vida quotidiana, el fingiment. Em tempta, igualment, la renúncia: vessar-me en alguna ocupació infructuosa que resti per sempre en el més estricte secret, en el més profund oblit. Una activitat estèril que consumeixi les hores. Que l'anonimat de l'amanuense, del copista, del comptable, s'imposi no només a la vanitat d'escriure, a l'arrogància de mostrar les escriptures, sinó a la inutilitat, a la dolença de pensar. Deixar d'imaginar és, tal vegada, l'única privació per a la qual no estic preparat, encara. No és pas un mal dia, avui, ni un dia trist durant el qual tots els difunts ens reclamen promeses mai no acomplertes, projectes mai no consumats, memòries que no hem servat, és, senzillament, fatiga, de les lluites i dels armisticis. Cansament per aconseguir coses tan senzilles, tan fàcils, com recuperar la identitat, la paraula i la veu, l'orgull, la llibertat d'elegir el propi futur. Defallença davant la impunitat de les destrosses. Fatiga de ser vassalls i covards alhora. Impotència davant l'evidència que, malgrat les aparences, res no canvia. Desànim pel fet de pertànyer a un poble definitivament vençut. Por del dia que ens executaran.

Divendres, 2.- Els estius arribaven a aquell segon pis del carrer dels Paraires molt abans que a les altres cases del poble, àdhuc abans que la calor s'establís a les properes llars dels veïnats, plantes baixes amb corral o jardí amb les quals compartíem paret mitgera. Era improbable que, per l'alçada, aleshores singular, però no extraordinària, l'edifici s'avançàs a l'estació venidora, així que les causes de l'anomalia climàtica havien de ser unes altres, tot i que mai no les hauria de conèixer amb certesa. El meu pare argumentava motius no gens desassenyats per explicar que féssim servir el ventilador quan els altres encara desaven el braser. El cas és que, a partir dels últims dies de maig, o els primers del mes de juny, si l'any duia retard perquè el temps s'hagués entretingut per altres contrades, del nord o del sud, segons l'ocasió, entrava a casa, no pas oficialment, l'estiu. En compensació per aquest desajust, també el fred ens arribava abans d'hora, i enceníem el foc quan tothom guardava els ventalls dins els calaixos de l'aparadora. Durant un temps vaig sospitar que fred i calor afectaven els pobres a deshora, la qual cosa és incerta, perquè només el fred és inclement amb la pobresa. Però és de l'estiu i de la calor que us he de parlar. O no ben bé. El sol que batia impietós sobre el terrat encenia l'aire de les estances inferiors, que sovint semblaven una boada o, fins i tot, la boca d'un forn. Per rebaixar-ne la temperatura i alleujar la basca dormíem destapats i amb les vidrieres de l'habitació obertes, per la qual cosa els renous de l'exterior ens arribaven nítids a través de les persianes: les converses dels transeünts quan tornaven del cine o del cafè, els monòlegs dels borratxos, lliurant renouer combat dialèctic contra la seva pròpia oratòria, els lladrucs dels cans, els miols dels moixos en zel sobre les teulades de l'hostal, el so de les hores del rellotge de la Sala, i, sobretot, un cant estrany que cada nit el silenci expandia des de la torre del campanar de l'església parroquial, que s'enlairava sobre la seva base quadrangular a no més de cent metres de distància de ca nostra.

De dins el llit estant escoltava intrigat el cant d'aquell animal la naturalesa del qual ignorava. Fins que un vespre el meu pare, que per raons que no fan al cas havia pujat no poques vegades al cim del cloquer, em dugué a aclarir el misteri. Il·luminat per la claror tènue d'una espelma, el pit blanc, de finíssim plomatge, d'un ocell que ens mirava, fixament, amb els seus ulls enormes i brillants. Es tractava d'una òliba majestuosa, l'au més superba que mai no hagi vist, una ulula religiosa, com hauria d'anomenar mossèn Llorenç Riber l'òliba que habitava les tenebres del temple del seu poble, un animal, l'òliba de vila, que la ignorància popular considerava de mal averany, atès que, deien, el seu cant s'avançava a la mort o a les desgràcies que havien d'esdevenir. Algunes persones, m'explicà mon pare, creien que les òlibes d'església bevien l'oli de les llànties. Però no era cert. Assaciaven la set a les piques d'aigua beneïda.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris