algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

Mossèn Alcover, les dones i el suc de cervell

Fa uns dies vaig tenir la sort d'assistir a la presentació a Barcelona del llibre Les cançons populars del Diccionari Català-Valencià-Balear, de Bàrbara Sagrera Antich. L'autora va tenir l'ocurrència i la paciència d'anar cercant en el diccionari gloses, trossos de tonades i fragments de cançons populars que Alcover afegia a les definicions dels mots per afavorir la comprensió i utilització de les paraules. La importància del corpus de cançons populars que recull aquest llibre és tenir a l'abast, dels qui hem fet del DCVB eina imprescindible, tot un material dispers que moltes vegades ens passa desapercebut dins les profunditats del diccionari.

La cançó popular sempre ha estat una de les meves fal·leres. Déu no va ésser bo amb jo i no em va concedir el do de la veu ni de l'oïda i, per no ferir la sensibilitat dels qui m'escolten, quan vull demostrar els meus coneixements damunt la matèria em limit a recitar, en lloc de cantar: no vull mal a ningú. Vaig tenir la sort de tenir una bona mestre en la meva tia Maria, de cas Negret de Sa Pobla. Des de ben petita al seu cafè hi vaig aprendre tota casta de glosses, des de les més innocents fins a les més coents. Per això em va emocionar molt a la presentació del llibre la presència de Catalina Canyelles, una al·lota poblera molt joveneta, que em va fer quasi plorar d'emoció (els exiliats som molt sensibles a les veus de la terra) quan va cantar les tonades de feina que li havia ensenyat el seu padrí, en Colau «Magarró». Ella ens va donar tota una demostració d'ancestral saviesa amb el fet d'acoblar el ritme de cada cançó segons la feina que se feia. No se cantava amb el mateix ritme quan se llaurava o quan se collien figues, per exemple. Actualment no sé quines glosses se poden fer al ritme dels tractors o de les batedores, no seria mala idea que qualcú seguís la tradició i cantàs més ràpid o més a poc a poc. segons la feina que se fa, al compàs del «rum-rum» dels motors.

Una altra delícia de la presentació va ésser la visualització d'unes diapositives, amb imatges adients al tema de la cançó, acompanyant les tonades recitades per Maria Rosa Cons. La seva veu despertà entre el públic, tant català com mallorquí, tot l'amor a una llengua comuna que ens uneix i ens fa vibrar baix les mateixes emocions.

De totes maneres al DCVB no tot són flors i violes. Fa temps que jo hi vaig espigolant pel meu compte. Un dia cercant coses relacionades amb la paraula «dona», em vaig topar amb una rondalla que parla del «suc de cervell». No té pèrdua. Des de l'antigor molts de pares de l'església i pensadors varis havien afirmat que les dones no tenien ànima i, seguint la tradició, el nostre Mossèn no se queda enrera. Segons conta, un dia el Bon Jesús creava el món i quan va tocar fer l'home va manar a Sant Pere que, a mesura que ell els anava forjant, els abocàs dins la closca una bona cullerada de suc de cervell. Aviat el brou se fa fer avall i tan sols en tocava mitja cullerada per cada un. Quan va arribar el torn de les dones ja només quedava el solam. Sant Pere ho va voler arreglar abocant-hi gerres i més gerres d'aigua i remenant-ho tot. La conclusió de la rondalla és que hi ha homes molt afavorits de suc de cervell, altres que no ho són tant i que les dones no en tenim gaire. I encara claret, claret ...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris