algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
18°

Camí, simplement camí

A una rotonda d'una carretera hi un cartell indicador que posa camí. Una rotonda de les moltes que s'han construït els darrers anys a la nostra terra, a una de les nombroses carreteres que s'han fet noves. Una cartell indicador que té retolat la paraula camí, a seques. Simplement camí, sense cap indicació més. Un camí sense llinatge. No el camí fondo o de d'alt o de qual. No, simplement camí. Un indicador fred, en aparència buit de contingut, que un no comprèn el que indica. Un senyal pels demés comú si no fos per l'absència de contingut. Un lloc sense coordenades, genèric, universal, però que existeix amb la direcció a la que apunta el final en forma de fletxa de la senyal de trànsit de voreres negres. Un forat negre del qual un no sap si en podràs sortir un cop hi hagis arribat. Un enigma en l'espai i el temps. Un senyal endimoniat. Una obra del surrealisme, pròpia d'un apollinaire de la circulació.

Les destinacions que ens suggereix la placa poden ésser infinites. És la indicació que un xinès de mala llet posaria a les immediacions del desert Taklamakan, topònim que poc més o manco significa «aniràs i no tornaràs» i que ens recorda les cares embadalides i d'estupor d'uns nins escoltant alguna rondalla punyetera. Podria ser el senyal que indica el camí de porgar fum, pel qual aniràs quan t'envien a això, a porgar fum, perquè molestes i no volen saber res més de tu. El camí d'anar a pasturar, a la intempèrie, sol, sense l'ajuda de qui t'hi envia. El que du a on fan volar coloms, un lloc inútil que no serveix per a res, al qual envien als que consideren inútils i que no serveixen per a res. O la que hi hauria a un acudit sense paraules de La Codorniz amb unes llàgrimes de pena que broten de la punta en forma de fletxa negra a la sortida d'un dels ignominiosos corredors de les presons nord-americanes.

Per ventura el camí no té llinatge perquè és el dels que fugen amb la necessitat d'oblidar el passat, o que el passat els oblidi a ells. Un camí que a la nostra terra i cultura tot sabem d'on ve i on va, encara que ningú ho mencioni. És el codi de l'omertà que aquí és tan hermètic que fins i tot no té nom, com el camí. Pels penitents solitaris o amateurs compensats que el transiten, sovint el camí es d'espines, que no de roses, amb un final propi de El Caso, per seguir parlant d'il·lustres publicacions desaparegudes, a una ciutat sud-americana. Pels penitents organitzats, és a dir, que pertanyen a famílies organitzades, al «sistema» com diria Robert Saviano, el camí es pot convertir en una autèntica autopista, amb carrils d'anada i tornada. Els que pequen aquí van en direcció cap allà i que els que pequen allà vénen cap aquí. Una autopista transatlàntica, gens fictícia, que connecta amb la família de l'altre costat del món. Amb la família i els seus negocis. Qui no té un oncle a Amèrica. És la versió compactada dels avantatges de l'emigració, el parent que fa les amèriques, la globalització, modernitat, i tot se val, tradició . Ara bé el camí no té nom.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris