nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

El cau del radicalisme pintoresc

Franco era un africanista, de manera que per a ell les paraules no tenien cap valor des del moment que no servien de farratge per a alimentar els muls de la intendència. Sempre va menystenir la lletra, tot i que va signar una novel·la de bons i dolents -no m'atreveixo a dir que l'escrigués- la publicació de la qual va sorprendre Lara ballant a les ordres de Cèlia Gàmez, perquè si arriba a tenir l'editorial en marxa li dóna el Planeta i la converteix en best-seller. Franco mirava la universitat amb desconfiança, perquè abans de la guerra hi havien tingut el seu cau un esperitat anomenat Unamuno, un tal Azaña amb fama d'efeminat i un filòsof de cafè com Ortega. Comunament, Franco va tenir la sensació que no en podia sortir res de bo, de la universitat, i a la postguerra, tan aviat com va tenir notícia que, a més a més, les aules s'havien convertit en un nido de rojos, no va dubtar a enviar als grisos -aquests que formen part de la història més entranyable de la policia, segons la mostra del Casal Balaguer- a desallotjar-les. A la vista de l'escàndol de dimarts passat al Parlament, on un grup de diputats conservadors desbarraren de manera lamentable i faltaren al respecte a un ciutadà que era entre el públic en representació de l'entitat cultural més rellevant de l'arxipèlag, no tenim més remei que fer com Franco i mirar la universitat amb tota la desconfiança del món. La UIB, concretament. No perquè sospitem que sigui un niu de rojos, atès que de rojos ja no se'n troben ni en els sindicats, sinó perquè és (o ha estat) una factoria de productes mal acabats. Penso, especialment, en la facultat de Dret. Les biografies de les personalitats de la dreta balear més escorades cap a radicalismes pintorescs, tenen dos punts en comú. L'un, que Gabriel Cañellas se'ls va treure del barret un dia que pel bé del país hauria d'haver deixat el capell a casa. L'altre, que, descomptant-ne dos, tots estudiaren dret a la UIB. Les excepcions són Jaume Font, que va optar per atendre les lliçons d'en Titoi (si més no, així es desprèn de la proposta de sortir al carrer que feia a Tomeu Martí), i Marieta Salom, que va estudiar ciències econòmiques. Tanmateix Salom -a parer de Pilar Manjón, el segon somriure femení de més impacte després del de la Gioconda-, comparteix amb els advocats universitat i època. Va llicenciar-s'hi el 1990. Francisco Jesús Fiol ho va fer l'any 1985. Els altres el segueixen. Joan Flaquer (1987), Carlitos Delgado (1988), Madame Rosa (1988) i la Kàiser Cabrer (1992). Heus ací cinco flechas en un haz confegides oportunament, perquè no pot ésser fruit de la casualitat que cinc abanderats de les concepcions més ràncies de l'espanyolisme sortissin per la mateixa porta amb un títol sota el braç. Mentre Nadal Batle, que en fou rector entre 1982 i 1995, presumia de fer una universitat catalana i catalanista, la facultat de dret feia la guerra pel seu compte. A jutjar pel mostrari, el resultat va ésser una anyada de titulats força decebedora. I em fa la impressió que no sols en l'aspecte intel·lectual, sinó també en el cívic, en el que vulgueu. Dimarts, en el Parlament, entre crits, rialles de befa i insults, ens deixaren testimoni de la seva alçada.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris