algo de nubes
  • Màx: 12°
  • Mín:

Tantes me'n digues

Barcelona/Bagdad. Quan jo hi estudiava, la relació més important que tenia Barcelona amb Bagdad era un local d'striptease que duia aquest nom. Hi triomfava una tal Christa Lem, de complexió andrògina, que era, deien, la musa de la progressia catalana (o de la gauche divine, no ho record bé). Ara la relació de Barcelona amb Bagdad és, desgraciadament, una altra. Són dues ciutats devastades per la guerra, i la població civil en paga les conseqüències. Però, curiosament, els patiments de Catalunya no són importants per al món. Ni tan sols ho són per als catalans. No estan dins el full de ruta de la modernitat (¿hi ha res més retrògrad que el nacionalisme?), el pacifisme, el progressisme, el mediambientalisme, l'ecosocialisme o el feminisme. No encaixen dins els programes de l'antiglobalització, de la movida madrileña, dels artistes de cinema que defensen les foques, dels cantautors compromesos amb les bones causes. Fa quatre anys, la societat catalana es mobilitzà perquè Bagdad no tenia llum, ni hi funcionaven les infraestructures. Espanya i Catalunya estaven tan preocupades per Bagdad que votaren contra aquells que havien fet la guerra a l'Iraq. És curiosa la direcció de la solidaritat i la capacitat que té la gent per sentir-se compromesa amb causes exòtiques, llunyanes. Barcelona ha patit successivament l'esfondrament (físic i econòmic) d'un barri, el Carmel, el caos del seu aeroport, setmanes sense electricitat, i quatre-centes mil persones privades, de cop, de transport públic per anar a treballar. I no passa res. Ni a Madrid, ni a Hong Kong, ni a Barcelona, no es manifesta nigú contra els responsables. No hi ha ningú preocupat per la guerra de Catalunya. Ja no en tenc cap dubte: a Catalunya tornarà a guanyar el PSOE.

Ibarretxe, refugiat polític?. Ibarretxe, el president de tots els bascs, ha estat encausat per la seva actuació política. «A Espanya, si el president del govern parla amb ETA és perfectament legal; a Euskadi, si el lehendakari parla amb Batasuna és un delicte», ha afirmat el mateix Ibarretxe. També hauria pogut dir que si qualsevol diputat de les Corts madrilenyes hagués parlat amb ETA o amb Batasuna, no hauria passat res. Els parlamentaris (poder legislatiu) no han d'estar sotmesos als jutges (poder judicial); per això tenen «immunitat» i no poden ser encausats sense l'autorització del Parlament. El president de tots els bascs, el més alt representant d'un poble amb història, cultura i dignitat, és més poc que un diputat d'Albacete, segons les normes espanyoles. El lehendakari dels bascs pot anar a la presó pel mateix motiu que el president Companys fou afusellat: ambdós haurien actuat en defensa del seu poble. Però dins els estats de la Unió Europea representa que això no és possible: dins Europa no hi ha presos polítics. És una contradicció que algú hauria de posar damunt la taula a Estrasburg. Si el president Ibarretxe pot patir persecució per la seva actuació política, també hauria de poder demanar empara a les més altes instàncies europees. Hauria de poder demanar asil polític i posar Espanya davant l'evidència del seu autèntic nivell democràtic.

De beatificacions. Amb motiu de la beatificació dels religiosos morts pels republicans han aparegut tres articles interessants. El de Jordi Caldentey té un títol ben explícit: «Sa Santedat fa parts i quarts». L'argument de Caldentey ataca el punt més feble de la darrera maniobra dels catòlics, l'asimetria en el tractament de les víctimes religioses de cada bàndol. Bernat Joan, a «Interrogants sobre la gran beatificació», denuncia, amb més raó que un sant, que, més que d'un acte religiós, es va tractar d'una «manifestació de nacionalisme espanyol» per la utilització de banderes espanyoles quan alguns dels beats (com el bisbe d'Eivissa, Salvi Huix Miralpeix) s'identificaven més amb la nostra cultura que amb la de ponent. El de Jaume Santandreu recorda l'abjecte assassinat del capellà Poquet, autoritzat pel bisbe Miralles; també nega que als nous beats se'ls pugui qualificar de màrtirs perquè no moriren per defensar la fe catòlica, sinó la dreta violenta. És una consideració que deu ser correcta per quant ve d'ell, que és una mica capellà. I jo no sé en els altres casos, però a Felanitx un capellà i un vicari (Nebot i Pou eren els seus llinatges, crec) encapçalaren una manifestació demanant la mort del jutge Reus, i, naturalment, amb aquesta recomanació, els feixistes el mataren. Si el capità Bayo hagués arribat amb les tropes republicanes a Felanitx, probablement hauria fet afusellar els dos subjectes de la sotana i ara haurien estat beatificats. Els camins del Senyor són inescrutables, i amb l'Església que tenim, el comportament bestial pot ser un mèrit per arribar a sant. Déu meu.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris