algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

La veritat judicial

Si m'he decidit a escriure aquest article sobre la veritat judicial -quasi res diu el diari- és per un doble motiu. El primer és per mor de la meva obstinació a intentar trobar algú que comprengui una teoria relativament nova i ben estimulant. És la teoria o atracament que ha vengut a denominar-se construcció social de la veritat, que varen posar de moda savis com, entre altres, Steve Shapin i Bruno Latour. He intentat explicar l'esmentada teoria a classes i conferències, però en acabar sempre he tengut aquesta incòmoda sensació que tenim a vegades els professors que no ens han entès del tot i que hem fracassat en la nostra cada vegada més difícil missió pedagògica. El segon motiu d'haver agafat aquest tema és per mor de la famosa sentència sobre l'atemptat terrorista de l'11-M. Més tard, si Déu vol i Maria, comentarem els escrits i declaracions d'aquells que prenen els seus lectors per beneits i argumenten que a hores d'ara no se sap res de res de l'11-M, que tot pot ser, i que ningú va parlar mai, mai, ni de conspiració, ni de cop d'Estat, ni en va atribuir, amb finalitats que no escapen a ningú, l'autoria a ETA. És en aquest context que he sentit o llegit més d'una vegada això que jo escrivia en el títol: «la veritat judicial», volent donar a pensar i a creure que més enllà del que diuen els jutges hi ha una veritat més veritat, una veritat superior a la qual els jutges han comunicat. Jo, per contra, crec que no; que en una societat laica, democràtica i amb separació de poders, la veritat, la veritat superior, l'expressen les paraules que surten de les boques dels jutges. Jo ja sé que, dit així, de manera massa accelerada, la cosa no és bona d'entendre i menys d'acceptar, perquè per fer-ho hem de renunciar a aquesta creença tan humana de ser cada un de nosaltres el que millor coneix la realitat o la veritat. Però no ens enganyem, la societat civilitzada ens exigeix aquest sacrifici i aquesta humilitat.

Conèixer la veritat ha estat probablement -i per fortuna- una de les més antigues ambicions de l'home. No m'he tornat boig -esper- del tot i sé, per tant, que és impossible resumir en tres o quatre línies aquesta fascinant història sobre la cerca del que mereix ser cregut. Diguem, tanmateix, que si seguim una mica la cronologia establerta i, en el nostre recorregut, oblidam les cultures arcaiques i les clàssiques, podem dir que, segons creien a l'Edat Mitjana, la veritat la posseïen aquelles persones que havien rebut la il·luminació de Déu. Era un gràcia que el Senyor donava als qui sabien dur una vida virtuosa i generalment isolada. Ramon Llull en fou un exemple claríssim, d'aquesta gràcia divina. Només als virtuosos es manifestava el Pare Etern. Per altra part cal advertir que la major, o menor, virtut reconeguda a una persona, com també el major o menor prestigi social de què gaudia, eren els criteris bàsics pels quals era condemnada o salvada als tribunals de justícia durant l'Edat Mitjana i el Renaixement. Aquest paral·lelisme entre les dues castes de cercadors de la veritat, els filòsofs de la naturalesa com Llull i els jutges dels tribunals, es mantengué durant molts anys i segurament no per casualitat. Tampoc ho fou, casualitat, el canvi quasi simultani que realitzaren ambdós grups allà al segle XVII. Els científics llavors prengueren com a norma donar crèdit únicament a aquelles idees o hipòtesis que estaven fonamentades en proves objectives. El jutges abandonaren també els criteris d'honorabilitat i prestigi que havien conduït a tants d'errors i a poc a poc decidiren donar la raó a aquells que presentassin proves davant el jurat No és, idò, casualitat que tant en una discussió científica com en una de judicial la paraula clau sigui «prova». Hi ha encara una altra cosa en comú entre els científics que examinen el treball d'un col·lega i els jutges que jutgen un cas concret, i és que ambdós saben, o haurien de saber, que les seves teories o sentències són relatives i provisionals. Relatives vol dir que es limiten a jutjar segons les proves presentades. Provisionals vol dir, clar, que són així mentre no surtin noves proves que obliguin a canviar aquestes hipòtesis o les sentències. El criteri i el mètode de basar-se únicament en la prova objectiva, propi de la ciència i de la justícia, ha demostrat àmpliament ser el menys dolent. És per això que en una societat laica i democràtica no podem parlar ni suposar veritats superiors a la judicial. És això, també, que, quan arran de la sentencia de l'11-M, llegesc o escolt «veritat judicial» en to de menyspreu, com si n'hi hagués altres de millors o com volent suposar que el judici sobre l'11-M no hagués servit per a res, em preocupa. No crec que sigui bo per a una democràcia moderna.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris