algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
16°

Hal·luín puja al Costumari

Despús-ahir era Halloween i la cosa és que, com cada any, se'ns planteja quin èxit té aquesta «distracció infantil de la mort esdevinguda negoci a còpia de fer-la passar per festa popular substituta de la tradició». La definició és meva, i segurament no és gaire reeixida, però la cosa és que la mirada sobre aquesta celebració permet esbrinar tot el ventall de trucs i d'estratègies que generam per distreure'ns de nosaltres mateixos, i com n'hem fet, d'aquesta pràctica, un negoci. Ja fa temps que sabem que les festes populars només sobreviuen si passen a integrar-se dins un corrent comercial, i amb força més garantia si disposen del beneplàcit (i la subvenció) dels poders públics, i amb el Halloween (a partir d'ara Hal·luín) hi hem afegit que si una nova festa popular aconsegueix engolir-ne una de més antiga, l'èxit hi és garantit.

No cal estendre la nota erudita fins a la reflexió -malauradament certa, i clàssica, que totes les coses són contaminades per la mort- i n'hi haurà prou de repetir que això del Hal·luín és una festa de remot origen celta, avui molt més hispanoparlant que anglosaxona i molt més adulta o jovenívola que infantil, que els irlandesos emigrats van dur cap als Estats Units. La vigília de Tots Sants, i el pròleg del dia dels difunts (All Saints Eve) va esdevenir ràpid All Hallows Eve (hallow vol dir sagrat) i encara més ràpid Halloween. A les escoles de negocis s'hi podria estudiar com un cas llampant de màrqueting, amb la variació, elogiable, que aprofita com a motiu fonamental un esdeveniment que tradicionalment donava poc joc en el món dels negocis (tret de les funeràries, i de la medicina, és clar): la por de la mort. Té mèrit, realment, i quina desgràcia és no saber a qui atribuir-lo, haver estès pel món, i el que ens espera, una festa que agafa aquests dies de novembre i tardor i els omple de motius de por i de fosca, de foc i de diversió, tot convertint-los en festa infantil i diversió adulta, i tot amb l'empenta de la comercialització i sota el lema implícit de tota la festiva construcció cultural: compreu! La creença màgica i pseudocientífica (amb trets empírics i científics) que el foc cura, sana, allibera i desinfecta ha donat lloc a la festa, i els elements secundaris de la celebració s'han esfumat i diversificat: el foc queda per als privilegiats que disposen de xemeneia o espai al jardí (a part que és perillós i contribueix al canvi climàtic, vera metàfora de la mort del planeta), les carabasses són de plàstic (i el llum interior no és, sovint, cap espelma, sinó una llumeneta elèctrica), les disfresses es redueixen en molts casos a unes bosses negres de fems sobre la roba i les dolces no són novetat ni privilegi (com eren els rosaris dolços de fruites confitades, o els panellets, diguem-ne) sinó el pa de cada dia que contribueix a ensinistrar els nins segons les velles i immillorables lleis del conductisme. La reflexió sobre la mort, les variants de l'animisme i els misteris de l'altre món queden per als programes de Javier Sierra, i els nins i els pares es conformen amb la pràctica d'una participació molt més divertida que la visita als cementiris. Potser algun infant arribi a connectar la festa nocturna del Hal·luín amb la visita a la tomba del padrí, però els costums canvien, i la nostra cultura s'està acostant amb rapidesa a la pràctica, comuna entre moltes societats del Caucas i entre pobles primitius, d'evitar tot esment als morts. Donar l'esquena a la mort és més tranquil·litzador i més laxant que pensar-hi, i els especial days de Port Aventura (malgrat el seu desafortunat lema: «Nosaltres hi posem les víctimes. Tu les espantes») són la imatge i el so d'aquests dies de descans, que s'acosta el Nadal i hi hem d'arribar en forma. Per altres motius que no cal esbrinar, els bisbes francesos van condemnar el Hal·luín l'any 1999 i les autoritats russes n'han prohibit la celebració a totes les escoles, però nosaltres som més savis i en un parell d'anys més de màrqueting tots els nins sabran dir Trick or treat amb la mateixa naturalitat que diuen Pokemon, per exemple, o Rainbow Six Vegas per a PlayStation. Les pel·lícules de por ja no fan por i les troballes del Costumari de Joan Amades (»Els nostres avis creien que la nit d'avui, després del toc d'oració, hom no havia d'anar pel carrer, per tal de no trobar-se amb les ànimes dels difunts que s'encaminaven vers les cases on residien quan eren vius, amb la fi de passar aquesta nit al recer familiar») sonen tan arcaiques i patètiques com semblarà d'aquí a dos segles el vigent costum de posar-se màscares de plàstic per anar de casa en casa demanant llepolies. És el que tenen les festes populars al voltant de la mort: tothom s'hi apunta, perquè si et veu distret i divertint-te, la mort es fixarà en algú altre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris