algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 11°
16°

De cara a la tardor?

El cas del lletraferit grenyal que comença provant de practicar la parenta pobra i que, una vegada que ha fet una mica de gimnàstica -de gimnàstica d'escriptura, de gimnàstica com a escriptor-, passa a la narrativa és d'allò més corrent i normal. Sembla com si el conreu de la novel·la fos una activitat més seriosa i responsable i respectable que el conreu de la poesia. La poesia, que si la podem qualificar de parenta pobra és, també, per aquest motiu, en comparació o comparança amb la novel·la. Però hi ha també casos inversos, casos singulars. El de Jordi Llavina seria el més llampant en el si de les lletres catalanes. Després d'escriure dos llibres de narracions, La capa d'ozó (1999) i Dies de Galícia (2001), i de tres novel·les, La matèria del temps (1994), la ma tallada (1999) i Nitrato de Xile (2001) -que va merèixer el premi Josep Pla-, hauria girat la seva atenció cap a la parenta pobra/rica, amb La corda del gronxador (2006) -un llibre realment extraordinari, que va merèixer el premi Ciutat de Palma- i, tot recentment, Diari d'un setembrista (2007), que ha merescut el premi Alfons el Magnànim de la Ciutat de València. Tanmateix, en el cas de Llavina, cal témer-se'n del pes que ha hagut de tenir en la seva formació com a escriptor el seu treball professional a la ràdio i a la televisió com a crític i presentador de llibres i, en definitiva, com a promocionador o promotor de la cultura catalana per escrit, amb especial atenció a l'aparició de nous autors. En aquest sentit -per exemple- crec que la seva feina durant cinc anys al front del programa Fum d'estampa, a Catalunya Cultura, ha estat o va esser exemplar. Però una certa experiència de la malenconia, tard o d'hora, és gairebé inevitable. Diari d'un setembrista, certament, pot definir-se com una sèrie de testimonis d'epifanies de la malenconia. El setembrista, una encunyació de l'autor, seria el personador -aquesta encunyació és d'un servidor-, el baal tequià que toca el xofar o, senzillament, el poeta que es troba que ja han passat els mesos de la calor forta i, velis nolis, s'encamina cap als mesos del fred. Com un diu en els dos primers versos d'un dels millors poemes del recull, Glasgow: «Porto el fred de fora / i també en porto una mica de dins». I que, una mica més enllà, ens confessa, entre parèntesis: «(els llibres són una bona manera / d'amortir el so i el fred que ve de fora / i el fred que ve de dintre meu)». De El glaç ens explica: «De vegades, segons / com bufa el vent o pinta / el dia, no s'acaba / de fondre en la intempèrie / de l'obaga de l'ànima». Així, aquest glaç no desfet del tot, serveix com «una prima estructura, / un agafall lleuger», a l'aigua de la matinada. Perquè el lirisme de Jordi Llavina resulta esser un personalíssim lirisme descriptiu, que sorprèn el lector per la seva senzillesa i delicada eficàcia, «De tinta eren els seus cabells, / lluents i foscos com els d'un gitano. / Els distingies de molt lluny / quan venia a buscar-te, i éreu joves», comença Cançó d'Emily. I vers el final d'aquesta cançó ens escomet: «Mira la planta / de fulles negres / dels seus cabells on és». De fet, la mestria de Llavina li permet fer un Assaig de poètica (Cafè parisenc), emprant la imatge de la mica de cafè amb llet que ha caigut en el platet de la tassa. El lletraferit que és el personatge de l'escena, en acabar la seva feina de llegir els periòdics i prendre notes, etc., una hora i mitja més tard, «constata que la taca de cafè amb llet és ben seca. Ja no és, per tant, cafè amb llet. No és molla, aquesta ombra de color d'or terrós (més fosca que el cafè amb llet, com la sang seca és més fosca que la fluent). Allò ja no és cafè amb llet: només n'és un reflex. La malenconia no és dolor. Només el reflex del dolor que sentim per la pèrdua d'algú o d'alguna cosa que hem estimat. Si ara s'humitegés un dit i fregués l'interior del platet i, tot seguit, es dugués el dit a la boca, tornaria a sentir gust de cafè amb llet. Això és, segons com, escriure el poema: humitejar-se el dit i sentir un gust».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris