algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:
15°

Harakari a la Buchmesse

El despertador s'activa a dos quarts de cinc, el rovell és més intens del que esperava. Les ganes i la il·lusió de l'esdeveniment històric, no disminueixen pas el cansament. Cinc i cinc, em trobo baixant les costes de la vila encara dormida, tot arrossegant una maleta vella a punt de fer un tro. La carretera de Sóller és deserta, dono gas amb la tranquilitat de no creuar-me amb ningú en tot el trajecte de baixada. Cinc i vint, deixo el cotxe a Ciutat i agafo un taxi. Quan memoritzo i escric aquest any català de Frankfurt, arrib a la conclusió que el més empipador i insegur d'aquesta sortida, ha sigut el camí de Palma a Son Sant Joan. El taxista, un avi petitet, m'ha portat literalment volant, pitjant de valent i repenjant-se només en un braç esquivant els altres vehicles, immers en un videojoc de matinada. Són les sis manco vint i ja sóc davant la paradeta d'Air Berlin. Un amic editor, que ha arribat primer, aixeca una mà i ens anam reunint. El que segueix després és el de sempre: facturació, control de seguretat, espera...

Embarcam mitja hora més tard del previst, després l'ordinador de l'avió no funciona i això retarda tres quarts la partida. Dues hores amb la proa tallant el vent cap a tramuntana i mitja horeta llarga per anar provant de baixar, de picar terra rere un enratjolat de niguls espessos. Algunes criatures ploren impacients per arribar. Finalment el pilot es llueix, forada la boira i pica suaument amb les rodes que pengen com dos collonets .A Colònia pujam a l'autocar que ens porta a la ciutat del Main a les dotze. Aquestes dues hores permeten fer un cop d'ull a la foravila d'aquell redol, mentre el director de l'Institut ens comença a fer cinc cèntims de l'agenda que ens espera, incloent les convenients suggerències per a cada moment.

Devers les tres de la tarda ocupam els nostres llocs a l'hotel. Dinar. A les cinc el hall s'omple de col·legues escriptors i editors amb la clentxa ben feta, ben mudats i ben a punt per anar a l'acte inaugural al recinte de la fira que està a l'altre costat de riu, a la part nord.

L'estança s'omple de gom a gom, fent de tots els països i nacions un sol públic. Servidor porta les orelleres per no perdre detall de la traducció simultània.Quatre botons: alemany, anglès, català i castellà. L'acte sorprèn molt gratament, com cada any embolcallat d'un aire de retrobament de cultures amb l'únic armament permès, el lingüístic. Gresol de democràcies occidentals, els discursos que es succeeixen ho deixen ben clar, es denuncien sense embuts totes les formes de totalitarisme i es reivindica un any més el llibre com a eina d'intercanvi, de comunicació i de llibertat mancada de dogmes. Es recorden les diferències que separen actes com aquests, d'aquells que cremen llibres, amenacen vides d'autors o simplement els assassinen amb tota impunitat.El poeta Joan Margarit ho digué: la llibertat és una llibreria.

La intervenció del president de la Generalitat, que semblava que havia sigut correcta, es posada en evidència per Quim Monzó. Aquest enumera un per un, tots els tòpics que Montilla ha duit a terme seguint el guió. Monzó s'havia lamentat públicament que no coincidís la seva intervenció, amb la presidència de Jordi Pujol. L'autor de La magnitud de la tragèdia sostenia la teoria que hauria estat l'únic país del món que comptaria amb president i autor pregoner, expressant un tic ben curiós i per duplicat. Així ho va expressar a la Terribas, fa devers mig any, però la veritat és que Monzó ni s'ha immutat mentre anava desplegant tot el seu potencial. Un discurs, un relat literàriament original, divertit en la seva línia habitual i realment implacable en la seva execució. Pocs països al món tenen la sort de comptar amb un sol talent com aquest i ha estat realment un luxe per als que anàvem al darrere, ni que sigui a la coa de tot, ben al final, formant part d'aquesta tropa, ser aquí amb Monzó a l'avantguarda.

La sensació és tan intensa que els meus gens empordanesos em traeixen i acabo fent el paripé de debò, sort que no he quedat sol. Quan es trobava a la meitat de la «polla xica,pica, pellerica...» he començat a fer mambelletes interrompent l'orador, rapsode-reciclador d'allò «local i universal» canviat en un mínim gir de «singular i universal» reciclant Dalí, traient-li la pols, tot ben arrodonit en mans d'un altre geni portador del mateix eslògan: Miquel Barceló, gran coneixedor i lector de Pla i del boig de Portlligat.

Tota l'essència més genial i més nostra concentrada en la tradició més d'avantguarda i puntera de tots els temps. Monzó no només se'n surt, triomfa de forma aclaparadora entre el públic alemany que s'ho passa pipa escoltant-lo. De sobte, ens situa a tots sobre el mapa, i ho fa ell totsol, allí dret, deixondit per força, però amb un punt d'impertinència com qui vol llevar ferro a l'aconteixement. L'autor d'El erque de tot plegat no insulta pas Mallorca, ens ubica i ens ajusta als provincians llepatintes tots a l'hora per si algun s'havia despistat o perdut el fil. El públic ho entén, a la capital financera d'Europa tothom coneix quines són les funcions d'un geriàtric. Automàticament existim. Els provincians ciutadans del món de sempre s'ofenen. Els mediocres s'indignen, això no ocorre en aquest recinte on la gent no atura de riure i festejar els seus arguments. Els cretins posen bombes o disparen a gent indefensa, nosaltres només hem vengut per fer servir la nostra paraula i Monzó compleix els objectius amb escreix. El que porta la paraula en aquests moments és un mag i és un malabarista, els totalitaristes i els mesquins s'ho miren des de baix esperant que caigui. No cau. El toc de martell tradicional dóna el sus a la fira, el cant dels ocells, el toc de martell. Recordo uns instants el meu avi patern que a cops de martell pujà set fills durant la guerra i sense ficar-se en política. Després del so de la mateixa eina, una allau abandona la sala per omplir el fòrum dedicat a la cultura convidada d'honor, després tot es dispara. Un acte s'enllaça amb l'altre, beure i menjar, menjar i beure, actes i gales, exposicions i lectures, brou i més brou ininterrompudament, les hores passaran sense contemplacions. La gala inaugural ha sabut combinar la gran qualitat de les intervencions amb una variadíssima representació del que és realment el País en tots els seus racons. En acabar, una coneguda periodista celebra, em diu, que no hi ha hagut himnes, s'equivoca rotundament, no ha sabut percebre en el darrer acte, el de la ballarina i el pianista, ambdós genials, l'exquisida interpretació dels Segadors, subtilment inserida. Ja ho havia anunciat l'escriptor S. Bennassar: nits per posar a prova el fetge. Tornant a les hores petites, al hall de l'hotel s'improvisa la tertúlia, en principi informativa i senzilla, més tard apassionada i intensa fins que ens treuen.

L'endemà ja anam per feines, les nits són sempre el mateix, de dia tothom porta una agenda a seguir. A algun col·lega li fa molta gràcia el pla de desenvolupament, però la realitat és que ha estat profitós amb editors nacionals (els nostres), alemanys, eslovens... cadascú dirà la seva, els editors no esperaven autors, però ens han atès molt amablement. Passats els mesos es veurà si res ha servit d'alguna cosa. Les opinions són molt diverses i les conclusions, segons la feina feta, varien molt. Hi ha un autor, amant dels ocells amb posat de savi, que sembla dur-ho tot amb molta calma i amb cert escepticisme polissó, de tant en tant ens demana com va la cosa. La seva, una postura ben respectable, al final podria ser la més sensata. Quan li demanes si ell no ha vingut a firar, et contesta que ara no té més llibres, que li sap greu pels editors que n'hi demanen però que ara, en aquest moment, no pot mostrar res. Enrere deixa, de moment, una trentena de títols. Parla com aquell pescador que no s'immuta el dia que no piquen, convençut que en altra ocasió tornarà amb un sarró ple.

Per altra banda, el personal de la premsa de Palma no atura ni un moment i se'n surt de forma professional si es compara amb altres mitjans que cada any vénen per aquí. La síndrome d'allò inabastable, del primer cop, la porten amb dignitat, treballen vint-i-cinc hores al dia. A la segona nit hem rigut moltíssim amb l'emprenyadura d'aquells que després que ens paguin l'estança i l'avió, encara esperaven que ens pagassin el menjar i el beure, no s'havien adonat del canvi polític, la màxima de què tots són iguals els ha traït un cop més. Ja ho hauríeu de saber, uns més iguals que els altres. S'han trobat que al final d'un sopar, cadascú, així com toca, s'havia de pagar el seu, mentre un portaveu ho conta de primera mà, quasi ens ofegam en el punt que amenacen de filtrar-ho a la premsa, certa premsa que un tant reprimida cerca on clavar-la enmig del bon rotllo.

No puc aturar de riure, això són mal vicis i el demés són contes. No es pot esperar més, quasi ens ho han donat fet. Ens han deixat totes les eïnes per treballar de nou a sis, fins que acaba l'horari de la fira, qui no aprofita és perquè no vol. L'Institut ens ha posat a la nostra disposició una noia intèrpret d'alemany, d'allò més competent. La sincronització entre l'IRL i l'IEB d'en Serra i el seu equip en allò essencial, no ha fallat.

Tot aquest equip de gent no ha aturat ni un moment, no es podia treballar més i per molt que pesi a alguns, la seva feina ha estat un èxit. Hongria visqué un èxit semblant, que contrastà i molt amb el fracàs de l'Índia, un país tan gran i amb tant que oferir. S'ha pogut confirmar que la grandesa d'un país, en els termes que envolten la literatura, no depèn de l'extensió de les seves fronteres .

Els polítics de torn, ens han deixat fer, no hem rebut pas ordres de ningú, cap foto convinguda, cap petició pretensiosa, de fet aquest articlet el dedico als llepaculs que sí estan a les ordres de determinats règims i després volen anar d'independents i fan aquella paròdia de l'underground, vestits de torero. Ens han gestionat i organitzat el dia a dia, dins el trànsit frenètic de la fira i tots els seus actes, ha estat una sort. El que no ha aprofitat és per manca de ganes o perquè la seva idea de la fira, era tota una altra. Ho sento pels fatxendes de torn, però la repercussió, la varietat, la integració en el programa han fet d'aquesta edició un èxit aclaparador. El president Montilla, Antich i Carod-Rovira aixecaren les copes amb el cap de l'oposició, el senyor Artur Mas també present a la gala inaugural. Mas no podia faltar a la festa, car el mèrit ha sigut de molta gent que feia anys que hi treballava en aquest resultat final. La responsabilitat del resultat final ha estat de moltíssima gent que ha anat succeint les etapes en benefici del nostre País. Mentre aixecàvem les copes recordo que algú m'havia dit que Frankfurt és molt lleig, anava erradíssim de comptes. Els gratacels encesos a la nit de Manhattan fan un gran efecte entre els jardins de la ciutat, els tramvies es desplacen sobre una catifa verda on els corbs, com a París, hi tresquen plàcidament. Hi ha dues velocitats, com per tot. Un dels darrers taxistes paquistanesos, tots porten Mercedes i malden per fer-te arribar prest amb gran interès, s'ha situat al darrere de l'últim vagó. Han acabat el ramadà i tot són trucades de molts d'anys. Esquivat un petit embós ens deixa de bell nou davant el recinte firal on les paradetes de llibre de vell i de discs reben el visitant precedint l'entrada principal on sembla que hi ha l'única cafeteria on el cafè s'assembla un poquet al nostre. A la tarda hem anat a una sala d'exposicions que la universitat té al mateix metro on s'ha inaugurat l'exposició de Walter Benjamin a Eivissa. Aquí el metro no s'inunda mai, no es lleven els arbres, car aquests en fan de petits, improvisant en qualsevol racó un bosquet d'on un cigne i la seva llocada surten per llançar-se al Main en passar una d'aquestes barcasses. Sembla difícil que en una ciutat com aquesta, un nou fons d'inversió vingui per mutilar els quatre arbres que queden. (Talment el meu barri de san Catalanito, que quan he tornat, han arrabassat el darrer til·ler, pujant a la Juaneda, i també un arbre de pisos, tot aprofitant que havien aguantat el «tornado»). Tot el que hem pogut veure d'antic és reconstruït després dels bombardejos aliats. Tota aquesta cursileria plena de tòpics, en la descripció d'aquest final d'article, és per despistar-vos d'allí on ens endinsam.Tot i que servidor ha perdut la vergonya quan els presumptes crítics literaris, cada setmana descobreixen Shakespeare, Tolstoi o el pa amb oli. No he descobert Europa, però el final només ens porta a un lloc. Servidor ja sabia que hi havia premi, hi havia un paranyet molt ben mimetitzat, però glatint i fent-se esperar.

Un cop a la Literaturhaus, una senyora que fa contes infantils, una senyora major de molt bon aspecte, quasi tot d'una d'entrar s'apropa i em pregunta si sóc en «bolei...»

Clar que sí, havia encertat. Duiem quatre dies de ruta junts, però clar que encara era jo, ni que fos mal pronunciat, ni a mil cinc-cents quilòmetres de casa deixava de ser jo i crec que després de viure aquest fet històric de convidar el nostre País (que no es repetirà en mil anys) per molt que a alguns els pesi, torno d'allí amb ganes de seguir sent jo uns cinquanta anys més. Gràcies. L'entranyable àvia, ni que fos des del bàndol del públic ja anava preparant l'acte per allò d'anar escalfant:

Digue'm, per què ets tan agressiu i dolent...?

...?

Sí, tu que has fet tant de mal al meu amic G.J.M. ... per què ho has fet tot això, com és que ets tan dolent? M'han dit que ets molt agressiu quan escrius!!

A l'última hora de feina a Frankfurt, a l'últim acte, quasi a l'últim moment hi havia parany. Hi havia algú que havia anat fins a Frankfurt per plorar...i no estava sol. Semblava mentida però a l'acte de «Literatura i territori» del que Sebastià Moranta féu tot el que a les seves mans fou possible en un acte que en principi ja es preveia molt complicat pel gran nombre de participants. En aquest marc s'organitzà el plany, enmig de les dues patums i després d'escoltar com es menyspreava a tota la nostra premsa, es denunciava la mediocritat que es viu a Mallorca, després de sentir que els autors de pobles donen mil voltes als autors de Palma, de tornar a sentir que la nostra terra es plena de mediocritat, després de tot això i amb la mirada de l'auditori clavada en servidor vaig començar a créixer, em van fer gran, l'oracle em dedicà l'acte i em feu protagonista enmig de la calabruixada més patètica. Un sorprenent harakiri que ni els seus van comprendre. «I per això ha vingut», deia un dels seus companys de generació.

Vaig partir de l'illa molt petitet i quan he tornat ho he fet amb una altra talla, m'heu engrandit. Un ho té mal de fer, però amb l'ajut interessat dels altres, tot és possible. L'executor de la patètica venjança té la traça d'un elefant en un menage de porcelana xinesa. Les vostres cares, companys, i els vostres comentaris de suport confirmen que sense fer res es pot créixer, ni que sigui assegut sota l'ombra més llarga i freda del vell arbre de la divina acràcia.

Així i tot, no es rebaixin més a punyir-me, oh! falsos defensors de la democràcia, falsos lluitadors de la llibertat, que vau «lluitar en temps difícils», car no em lleu fer públiques les arts que heu fet servir els darrers dos anys, les arts que sou capaços de fer servir a l'hora de la venjança. No em cerquin que em trobaran, amb el pa dels meus fills no hi juga ni Déu. Vostès ja ho han provat una vegada, no gosin tornar-ho a provar.No vaig ser triat per ser millor que cap altre company. Sembla que vaig ser seleccionat per la varietat de contingut en les obretes publicades. Gràcies per aquesta oportunitat als que me l'han donada i a l'equip que l'ha feta possible.

Per altra banda, anar fins a Frankfurt, en un marc d'ocasió històrica i d'èxit de tots a fer el que es van decidir a fer davant un públic nostre i un públic alemany esmaperdut, és el més divertidament patètic que he pogut presenciar a la meva vida. Gràcies, també, per la propaganda que m'han fet aquests personatges, no disposava de recursos, ni de mèrits per assolir ni que sigui entre els nostres companys de gremi tal protagonisme.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris