muy nuboso
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
14°

Desencaixar-se de riure

El procés ha estat llarg i vergonyós. La sentència, pressentida des del dia dels atemptats per la gent de bona voluntat, no aconseguirà contrarestar tota la insídia que el PP i els seus instruments mediàtics han incrustat en la societat espanyola. Per a tota la gent que no estava disposada a acceptar uns fets i una derrota electoral -encara que fos a costa d'admetre la possibilitat d'una conjura del PSOE amb ETA-, aquesta sentència no significarà més que un petit obstacle per continuar dispensant les dosis de mentida i de maledicència necessàries per mantenir la rancúnia en les relacions de convivència ciutadana. El PP es desmarca de la sentència, però suaument i en la mesura en què descarrega sobre l'esquena del PSOE unes responsabilitats i unes intencions de naturalesa calumniosa, més enllà de qualsevol noció d'ètica fins i tot en el terreny de la lluita político-electoral. Quedaran molts de rastres, molts de vestigis de la toxicitat política de la dreta espanyola. Que se'ns vulgui enganyar, que se'ns enganyi de fet, no presenta cap novetat, ni a dreta ni a esquerra. Però que es faci un ús carronyaire de la dignitat dels morts en l'atemptat marca una fita mala d'explicar en democràcia. A partir del primer moment comprenguérem que la dreta espanyola no s'imposava límits. La denúncia recent d'un desquiciat José María Aznar, apuntant a una conspiració, a un pacte ETA-PSOE, vinculat possiblement als atemptats, ens il·lustra sobre la qualitat dels mecanismes polítics que la dreta espanyola -seria més exacte dir-ne extrema dreta- està disposada a continuar utilitzant i a perfeccionar en la seva sordidesa. L'ús dels morts dels atemptats ha emmetzinat una etapa curta, intensa, de la vida espanyola, i la cosa no acaba aquí. La misèria moral no té límits, la seva arterosa implantació en la vida pública no fa més que créixer. Sembla que no hi ha marxa enrera. Ara el PP menteix, torna a mentir, per projectar la imatge de respecte a les accions judicials, per fer-nos creure que mai no ha intentat interferir en la investigació ni enterbolir la recerca de la veritat. Això, sense llimar cap lletra, és mentida. Però, en fi, servidor i crec que molts de conciutadans guardarem algunes imatges que ens han marcat de manera immarcescible. En triaré dues: Maria Salom, Pujalte, Zaplana, etc., desencaixant-se de rialles; i la d'una Pilar Manjón endolada, símbol de la dignitat humana, Stabat Mater dolorosa, preguntant ¿De qué se reían, señorías? Per a moltes persones, sortir en aquella foto hauria estat raó més que suficient per abandonar la vida pública.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris