cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Quadern de viatge

Dimarts, 23.- Els símptomes són, per evidents, innegables. En un cert sentit, dolorosos i risibles ensems. Durant molts anys, després de sopar, tot havent menjat i begut copiosament, fins a afartar el pecat de la gola, amb el qual ens tempta la carn, els amfitrions dipositaven sobre el desordre de la taula un pròdig assortiment de digestius, d'alta graduació i procedències diverses. A l'escalfor dels glops dels estomacals, aigua de vida els anomenen assenyadament en alguns indrets civilitzats, s'estimulava la rialla, s'enardia la conversa, més en un sentit irònic, faceciós o, fins i tot, groller, que maliciós, car fruites, verdures i altres eufemismes del sotabosc genital tenen a les mediterrànies clàssiques tracte divertit. El nostre consum de licors, després dels àpats, especialment els vespres, ha assolit uns mínims històrics, una continència molt propera a l'abstenció, de la qual només podem culpar la nostra indisposició a acceptar les molèsties de la ressaca etílica i altres danys col·laterals no menys enutjosos. Ara, a tot estirar, després de les postres, de les quals també hauríem de prescindir aquells que posseïm una figura corporal alternativa, esculpides les llonzes amb perseverança i sobredosis de greix, rebentam algun refresc amb unes gotes de suc medicinal per tal d'esbravar el gas i evitar la flatulència. He mencionat la percepció dels símptomes, indici dels estralls d'una edat que, interiorment, encara no hem del tot assimilat, perquè fa uns dies, havent sopat molt agradablement, no pas amb desmesura, sinó amb moderació, tant en el beure, com en el menjar, no vam traure de l'aparador les botelles d'alcohol com era costum en èpoques passades, puix que estrenàrem un hàbit esfereïdor. Una de les comensals, i alhora amfitriona, posà mà en un calaix i n'extragué un aparell diabòlic que serveix per mesurar la tensió arterial. Tots coneixem individus obsessionats per algun aspecte concret de la seva salut. Algú que, en el cas de la tensió arterial, viu amb preocupació les variables quotidianes, les fluctuants isòbares de la intensitat del fluix sanguini. En el nostre cas, persones d'un raonable equilibri físic i mental, no semblava apropiat tancar la col·lació mesurant-nos la pressió que la sang exerceix sobre les parets de l'aparell circulatori i, això no obstant, tots, un rere l'altre, com si d'un campionat es tractàs, ens ajustàrem al canell la polsera que hauria de comptabilitzar els batecs. Dissortadament, la meva marca fou discreta i per la mínima vaig perdre la competició, el premi de la qual era una copa.

Dijous, 25.- N'Esteve vivia en una casa enlairada just en el cim del serral dels Molins, no lluny de sa Pota del Rei, fumava picadura en pipa, el fum de la qual l'envoltava d'una aura no gens sobrenatural, bevia alguna copa en els cafès on buscava l'escalfor de la conversa, i esculpia, si era estrictament necessari per a la seva economia immediata, allò que ell mateix anomenava moneiots, que a Ciutat són persones lletges i malfetes. Bohemi en el seu sentit més restringit, però no inexacte, atès que més que artista, n'Esteve era un personatge popular en els límits del sistema, tot i que morí sense saber què era el sistema, ni quins els seus límits, voluntàriament allunyat de les convencions socials, de caràcter afable, mirada riallera i gest discret. Tanmateix, mai no presumí de posseir qualitats artístiques, sinó de sobreviure artísticament, que és, en qualsevol temps, virtut de considerable mèrit. Havia establert un circuit de víctimes propícies, d'entre les quals sentia, sens dubte per la meva feblesa, aleshores tendra de no més de vint anys, una especial predilecció envers la meva persona, víctimes a les quals acudia, per rigorós ordre de visita, amb un embolcall de fulls de periòdic sota el braç que contenia una peça, un moneiot, una imitació totèmica tallada sobre un tros de fusta, de no més de dos pams d'alçada, que obtenia de franc a les serradores. La transacció no era llarga, ni complicada, tot i que requeria d'un cert cerimonial, atès que la seva dignitat no li permetia envestir el negoci sense abans haver creuat unes frases de cortesia. El preu de les obres oscil·lava, segons la urgència de les seves necessitats, entre dues-centes i cinc-centes de les antigues pessetes. Mai no demanava més del que trobava just i, sobretot, mai no més del havia de menester per atendre la subsistència d'una o dues jornades, car el seu sentit de futur només abastava dues nits, amb els seus corresponents dies. Quan envellí, i no pogué atendre els seus ocis, s'instal·là a la residència d'ancians, on les monges negres l'assistien, i el vigilaven. Els horabaixes sentia nostàlgia de poble, de gent, i s'escapava a la taverna, on abocat al tasser ofegava l'enyorança d'hores fèrtils en monòlegs d'alcohol. Diuen, els qui ho saben, que el seu document d'identitat posava: Esteve Pascual, d'ofici: mestre tallador. Però tothom el coneixia per n'Esteve dels moneiots.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris