nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
14°

La tardor

Els morts, Tots Sants, Don Juan Tenorio al Teatre Principal -Mario Cabré i Maria Matilde Almendros, amb escenografia de Salvador Dalí. Servidor era un adolescent que abocava tota la seva convulsa energia a voler estar enamorat, no estava enamorat però necessitava estar-hi, de manera que em sentia abandonat per mi mateix. No podia culpar ningú més. Com es feia per estar enamorat? Poc temps abans encara era un seminarista menor, sotmès com a tal a una visió de la dona que, tot excloent-ne la mare i les padrines, les germanes, era la materialització de la carn, és a dir,

d'un terç dels enemics de l'ànima -els altres eren dimoni i món. Entenia que el dimoni no podia tenir res de bo. Del perill que representava per a l'ànima no era menester que me'n donassin més clarícies. Que «el món» fos enemic de l'ànima no ho acaba d'entendre, malgrat els esforços dels nostres predicants per injectar-nos la creença que tot el que no era l'àmbit religiós i eclesial estava contaminat pel pecat. Però, en fi, la carn era la dona. La carn era el pecat. Fins i tot hi havia quelcom d'indecorós a engendrar fills, era un tema espinós pel qual es passava no amb la delicadesa suficient per salvar totalment les nostres mares de la idea de pecat. No havien pecat en concebre'ns? Potser no, però l'acte era tan prop del «plaer» -un dels molts sinònims de pecat contra la «puresa», referida exclusivament al sexe, com l'honestedat- i tan lluny de la concepció immaculada de la Mare de Déu... Les nostres mares no apareixien a les prèdiques com a inculpades, però havien comès un acte, tenien una tara de la qual Déu havia volgut alliberar la Mare del seu Fill. Ramon Llull, ja convertit, assegurava que la dona era pestilència... De manera que un adolescent que acabava d'abandonar el seminari estava intoxicat de prejudicis que li creaven problemes a l'hora d'enamorar-se. Els morts, Tots Sants i el Tenorio eren la tardor, el vent arrossegant les fulles marronoses per la vasta soledat provincial de la ciutat. Des del galliner del Principal, observava com Mario Cabré sortia malparat de la seva lluita amb versificació incontingent i canalla de José de Zorrilla, i Maria Matilde Almendros no havia menjat calent. A l'escenari no s'hi endevinava ni una ombra fugaç de l'amor. D'altra banda, la consciència me'n desautoritzava la recerca. Però la tardor empenyia, le vent se lève! ...il faut tenter de vivre, el pare Canora m'havia deixat llegir Paul Valery d'amagat dels altres frares. Vaig esmicolar la retòrica malalta d'aquells sinistres heralds de la repressió, havia de mirar la vida cara a cara i orientar-me a la recerca de l'amor i del plaer. La tardor m'esperava, el cor de la tardor. Però primer, abans de tot, m'hauria d'operar de les morenes, que no em deixaven viure. Ja m'enamoraria una mica més tard.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris