algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
13°

Celebració

De la tan palpada Transició, avui en celebram el 25è aniversari d'una de les dates més determinants. És molt fàcil parlar bé del president Suárez i el popurri que era el seu partit perquè la memòria és feble i ja hem oblidat que als «grisos» del ministre Martín Villa era impossible distingir-los dels anteriors a la mort de Franco. El mateix Suárez va ser un franquista destacat que entengué la realitat espai-temporal d'Espanya i la impossibilitat de mantenir el país com una excepció entre les democràcies que ens envoltaven. Així que mentre governaren ells, amb tots els reconeixements que volgueu, fins i tot d'allò que feren perquè no els quedava altre remei, governaren els modernitzats representants dels vencedors de la Guerra Civil. Però tal dia com avui fa 25 anys aconseguí el suport majoritari de la població un partit històric que havia perdut la guerra. I aquest detall no és menor. No era una formació nova, sense pedigrí i desconeguda pels vells que patiren l'acció bèl·lica i la dictadura posterior. Eren fills, biològics o polítics, dels perdedors que el franquisme, amb la història feta a mida que no s'amagava d'espargir, havia vestit de tota casta de malediccions i crims. Per aquest motiu molts d'historiadors consideren el 28-O la data clau de la Transició, i jo hi estic d'acord.

===

Els 14 anys de govern de Felipe González suposaren el canvi definitiu de l'Espanya gris a la més o menys moderna que ara coneixem. En aquest període se civilitzà (en tots els sentits) l'estament militar, s'universalitzà l'accés als serveis de salut pública, els cossos de seguretat gairebé deixaren de ser únicament repressius, el sistema productiu acabà, no sense traumes, amb les rèmores de l'autarquia franquista, el món audiovisual inaugurà competència i pluralitat, l'ensenyament obligatori s'amplià, s'ingressà en la Unió Europea... També hi hagué errors sonats. L'ús de la guerra bruta contra ETA, corejada per aquells que ara hipòcritament s'escandalitzen de què el PSOE la mantingués, l'indissimulat finançament il·legal del partit (qüestió que l'afectà però que no n'era â"ni n'ésâ" l'únic beneficiari) i totes aquelles fetes que cíclicament encara s'usen per atacar el socialisme espanyol.

===

A part dels clàssics en el balanç del felipisme, per a mi hi ha dues fites importants. No tingueren la visió històrica d'aprofitar les ganes reals de canvi per separar definitivament l'Església catòlica de l'Estat i ara encara en pagam les conseqüències amb una intromissió inacceptable, per qualsevol democràcia, en temes legislatius, educatius i de finançament. Avui, que Roma ha decidit que només els religiosos franquistes són dignes d'entrar al seu cel per la porta gran, és un bon dia per visualitzar les conseqüències d'aquesta temorosa actuació del PSOE. I amb ells es definí el bipartidisme actual. Mentre la dreta s'unia en les sigles del PP, el PSOE intentà, en un primer moment, acabar amb els partits que hi tenia a l'esquerra. Els afeblí perillosament â"l'esquerra és plural per definicióâ" i alimentà el desencís (paraula bàsica quan es parla de Transició). Varen haver de sortir de Moncloa per aprendre a no destruir els possibles socis; cosa que encara el PP no ha après i no va camí d'aprendre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris