algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
12°

La història de Fritz Haber

La ciència i la tecnologia, en el seu camí a través de la història, no són entitats abstractes al servei sempre del progrés de la humanitat. Els progressos dels sabers científics, ben al contrari, són el resultat de multitud de factors, entre els quals els interessos bèl·lics i econòmics hi juguen un paper determinant. Una història que exemplifica bé aquesta teoria és la del químic alemany Fritz Haber (1868-1934). L'aportació de Haber és transcendental i sobre ella s'ha aixecat tant la producció d'explosius i d'armes químiques per a la guerra, com la de fertilitzants i insecticides per a l'agricultura intensiva.

Haber era jueu, però sobretot un patriota alemany. La seva contribució essencial va ser descobrir amb Carl Bosch la formació catalítica de l'amoníac sintètic que va dotar Alemanya d'una enorme capacitat de producció d'explosius. El procediment va ser finançat per la firma química alemanya BASF, ara capdavantera dels transgènics i els agrocombustibles. Però Haber no es va aturar aquí, va organitzar el departament de guerra química alemany i va dirigir un gran centre de recerca i producció que ocupava unes 1.500 persones i que va dur a la pràctica l'ús massiu dels gasos letals. Es calcula que Haber va produir 125.000 tones de gasos mortífers. Va dur a terme una activitat frenètica dirigint ell personalment les proves i, a vegades, l'aplicació directa dels gasos mortífers a la primera línia del front. De fet, es va salvar de miracle d'un nigul letal que havia llançat contra els aliats i se li va girar cap a ell. La seva dona, de conviccions ètiques, no va poder suportar la carnisseria i es va suïcidar. Però res no podia refrenar la febre «patriòtica» de Haber. Pels seus mèrits en la recerca va obtenir el premi Nobel de Química de 1918, no sense la indignació de part de la comunitat científica.

Un cop acabada la guerra es tractava de trobar una sortida a aquell enorme potencial industrial que Haber havia fet arrencar. És aleshores quan aquest científic brillant desenvolupà la idea d'usar com a insecticides els gasos que havia creat per matar persones. Tanmateix li calia una raó justificatòria i la va trobar en l'exagerada retòrica de protecció dels boscos alemanys contra les masses de paràsits elaborada per Karl Escherich (1871-1951), de ressonàncies higienistes i antisemites. En aquest marc teòric es va desenvolupar la recerca de substàncies químiques destinades a ser utilitzades a gran escala per «protegir» els cultius.

El desenvolupament dels pesticides va ser crucial per consolidar l'ús massiu dels fertilitzants nitrogenats que el mateix Haber havia posat a punt, en la mesura en què Justus Von Liebig (1803-1873) havia trobat a les proves de nutrició química de les plantes una barrera sanitària: el desenvolupament de paràsits feia caure el rendiment dels fertilitzants, anul·lant els avantatges de la nutrició intensiva.

Va ser per reacció a aquest esquema de pensament que es va desenvolupar l'agronomia ecològica. Tanmateix a Haber ningú no li agraí mai els seus esforços en el camp de batalla. Hitler li va arravatar les seves dignitats acadèmiques i el va fer emigrar. Morí el 1934, malalt i solitari, en un hotel de Suïssa. Bona part de la seva família va acabar gasejada amb el zyklon B, un insecticida que ell mateix havia inventat.

L'investigador Matthieu Calame, en el seu estudi sobre l'agricultura ecològica, explica com a la 2a Guerra Mundial es va donar una altra empenta a la química agrària. El llançament dels herbicides moderns deu molt a un americà, Ezra Kraus, qui a partir dels seus treballs sobre les hormones de creixement de les plantes, estudià la creació de productes de síntesi amb l'objectiu de destruir els arrossars japonesos.

Anys després, Monsanto va fabricar «l'agent taronja», l'herbicida que va devastar els boscos de la Indoxina i provocà milers de càncers i malformacions. A partir de 1957 Monsanto havia estat proveïdor del centre de recerca sobre les armes químiques de Fort Detrick. A l'actualitat comercialitza llavors transgèniques, en particular les resistents al seu herbicida roundup. La ciència progressa i progressarà encara més, sense cap dubte, però l'ús social d'aquests avenços pot ser molt divers, i mai no és neutral.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris