nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Recursos estilístics i parentesca

Aquesta setmana, amb els meus alumnes, hem treballat el comentari de text. Curiosament, ho hem fet sobre un text en prosa de Miquel Martí i Pol. És un text que dóna molt de joc perquè hi surten moltes coses i mínimament clares per tal que els alumnes puguin trobar-les i interpretar-les. Si he emprat l'adverbi, curiosament, no ho feia pensant en l'autor, sinó en altres coses que diré més endavant. En aquest article, Miquel Martí i Pol, contava que un dia es va trobar amb un amic i conversaren. Jo, els he fet veure, als alumnes, que possiblement aquest amic podria ser fictici i que moltes vegades els articulistes, feim "jo també ho he fet alguna vegada" servir aquest recurs per guanyar proximitat amb el lector i també per defugir de personalismes individuals que, a vegades, solen o poden molestar els lectors. Jo els vaig dir, que quan un escriptor es desdobla en un altre personatge, a això se li sol anomenar un alter ego. A vegades, també es pot emprar aquest recurs per fer molt més creïble una història que no ha passat en la realitat, per fer molt més creïble una quimera. Més endavant, en aquest mateix article, el poeta de Roda de Ter invocava Salvador Espriu. Això em va servir per explicar-los allò que vaig denominar, no sé si d'una manera molt canònica, «l'auctoritas», és a dir, fer servir una autoritat en la matèria per allò de reforçar uns arguments. Si jo, anònim col·laborador, faig una afirmació pot resultar ser una cosa insigificant, però si ho diu o ho ha dit tota una autoritat, això, senyors meus, ja són paraules majors.

Tot això ve a tomb perquè quan en Mariano Rajoy va dir allò que tenia un cosí, catedràtic de física, si mal no m'erro, que li assegurava que això del canvi climàtic és una autèntica bajanada vaig dubtar per un moment quin dels dos recursos literaris havia fet servir. D'entrada us he de dir que em va semblar que era un alter ego. Que era el mateix Mariano Rajoy qui s'amagava rere les seves pròpies paraules, unes paraules que servien per justificar amb paraules psedomaigseixantavuitesques, que ells i els de la seva corda tant odien, aquest capitalisme devastador. Era difícil pensar que fos d'una altra manera, car les imatges que sovint s'ofereixen a les televisions de desglaç dels casquets polars o de la desaparició de les glaceres solen ser més que evidents. Fins i tot, això del canvi climàtic ha començat a calar en la població en general, encara que sigui a tall de prejudici científic, i així n'hi ha hagut més d'un i més de dos que han atribuït aquesta proliferació de caps de fibló al canvi climàtic, o també aquesta mateixa causa ha estat la culpable, segons l'imaginari col·lectiu, de sobre abundància de grumers a les nostres costes. Però atès certes sensibilitats visuals de què fan gala els pepers, (també les imatges dels brams d'aigua que inundaven les estacions de metro eren, dins les pupil·les tornassolades i bovines de na Rosa Estaràs, una minúscula i impertinent gotera) era possible i plausible la segona interpretació, això és, que en Mariano Rajoy no hagués fet servir un alter ego, sinó que hagués posat mà a l'auctoritas, i potser, l'única figura literària que hagués fet servir fóra la hipèrbole, és a dir, l'exageració. I hagués elevat allò que seria una senzilla coneixença d'un militant de partit, a vegades l'obediència a unes sigles ens fa ser dogmàtics, a la categoria familiar d'un cosí. Però es veu que no ha estat així, si les informacions que m'han passat no són falses. Que realment en Mariano Rajoy té un cosí que és catedràtic de Física i que les afirmacions del líder del PP i veritable parent seu no han fet altra cosa que fer-lo empegueir i davallar-li d'una tacada la seva credibilitat científica. Evidentment, la del cosí. I ja se sap aquella dita nostra que diu «els amics, triau-los bons, els parents preneu-los així com són». I el pobre catedràtic de Física no en té la culpa de tenir un cosí que es dediqui a la política i per tal de guanyar les eleccions hagi de dir qualsevol disbarat i a qualsevol hora. O també, com passa molt sovint amb les paraules dites per mossèn Alcover i altres savis, que hagués tergiversat, malinterpretat o acomodat a la seva conveniència algunes afirmacions fetes pel docte cosí. Tot plegat més que esperpèntic. Diuen que la realitat sempre supera a la ficció. En aquest cas, el Mariano Rajoy de carn i ossos massa vegades no passa de ser una burda caricatura del personatge que, amb el mateix nom i semblant parescut, surt a Polònia. Que cabrón...!

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris