muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Agressió racista

Aquesta setmana unes imatges filmades per les càmeres del metro de Barcelona han sacsejat la societat catalana: un jove identificable per això que en diuen estètica skin es dedicava a colpejar una al·lota que viatjava tranquil·lament en aquest mitjà de transport públic. L'al·lota estava completament indefensa i l'agressor s'hi acarnissava durant una estona. La filmació va permetre identificar l'agressor i, gràcies a això, se'l va poder portar davant el jutge. Tot plegat ha sortit profusament als mitjans de comunicació, tant al Principat, com a la capital de l'Estat. A la capital de l'Estat, i especialment entre la premsa ultraespanyolista, s'ha intentat desprendre la idea "de manera subtilment destil·lada" que els catalans som racistes. A Catalunya, d'altra banda, s'ha fet un esforç per alertar la societat davant els possibles brots de caire xenòfob que s'hi puguin produir.

Els Països Catalans, en el seu conjunt, han rebut des que va començar el mil·lenni més d'un milió de persones nouvingudes. Tenim més immigrats recents als Països Catalans, amb una població de dotze milions d'habitants, que a tot Alemanya, amb una població de vuitanta-i-tants milions. Encara és: només al Principat de Catalunya ha arribat més immigració recent que a països com Alemanya o França. En nombres totals, no en percentatges. Això implica que s'ha de fer (i crec que, en bona mesura, s'està fent) un esforç titànic d'acolliment. Per primera vegada, al Principat, s'estan organitzant activitats per donar a conèixer la societat catalana a les societats d'origen de la població immigrada. S'està articulant un pla perquè les persones que volen anar a viure a Catalunya procedents d'Amèrica del Sud, d'Àfrica o d'Àsia puguin tenir nocions sobre a quin país van a parar, quina llengua té, etc. Fins i tot ja s'organitzen cursos de llengua catalana (molt elementals, per descomptat), perquè, just en arribar, una persona de qualsevol d'aquestes parts del món sàpiga saludar, demanar indicacions o mantenir converses elementals en la nostra llengua. Entenc que aquest és el bon camí per poder arribar a la incorporació de les persones nouvingudes al nostre país en les millors condicions possibles.

Però no ens podem conformar intentant donar resposta als reptes que planteja la immigració nouvinguda. També tenim un repte pendent, que no és fàcil de resoldre, en relació a la població que va venir als Països Catalans, procedent molt majoritàriament d'Espanya, durant l'etapa en què la nostra llengua i la nostra cultura estaven prohibides per la dictadura franquista. En aquella època, per tant, la integració sociolingüística era molt dificultosa, perquè el català havia estat foragitat dels àmbits formals i del sistema educatiu. Un immigrat procedent de les zones de parla espanyola de la Península Ibèrica no ho tenia gens bé, ni per saber a quin país havia anat a parar ni, per descomptat, per poder-s'hi afegir. Tot i que, com em deia fa uns dies un vell immigrat andalús, «jo vaig aprendre català llegint pamflets clandestins contra la dictadura».

Ambdós segments de població han de rebre atenció preferent, i s'ha de resoldre la incorporació sociolingüística de tots plegats. S'ha de resoldre per assegurar un futur per a la llengua i la cultura catalanes, però, sobretot, per tal de garantir la cohesió social, arreu dels territoris que formen la nació catalana. Si no, fets lamentables com el que comentam en aquest paper es podrien anar produint cada vegada amb més freqüència. La generació immigrada dels anys seixantes i setantes, no gaire ben incorporada sociolingüísticament i de vegades no prou ben identificada amb el país, ja té fills nascuts a la nostra terra, però que, molt sovent, continuen desintegrats de la nostra comunitat lingüística. Estan, per tant, des del punt de vista d'incorporació al català, en unes condicions molt paregudes a les dels nouvinguts recents, però, a nivell de psicologia social, ho tenen molt pitjor. Si els nostres pares han viscut en espanyol i no han necessitat el català per res, si nosaltres hem nascut aquí i som monolingües hispanoparlants, per quina raó hauríem d'aprendre el català?

Aleshores, l'agressivitat entre els fills del primer grup immigrat envers les persones que han immigrat més recentment al nostre país podria desencadenar-se, si no posam en marxa, a ple rendiment, els mecanismes necessaris per evitar-ho. I aquests mecanismes passen per la cohesió social, per la ciutadania compartida i per un projecte col·lectiu comú.

Bernat Joan i Marí, secretari de Política Internacional d'ERC i secretari general de l'Aliança Lliure Europea

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris