nubes dispersas
  • Màx: 17°
  • Mín: 12°
14°

Dino Campana (i II)

El poeta no té perquè fer necessàriament el poema que queda. El practicant de la parenta pobra pot perfectament no aconseguir el resultat que persegueix. Deixar damunt la taula o el taulell un text que quedi és prou difícil i, en conseqüència, prou incert. El caràcter genuí de la voluntat del poeta no és garantia de cap resultat. Entre el deler i la voluntat, d'una banda, i la concreció i la qualitat del resultat, de l'altra, hi ha sempre una distància, una distància més petita o més gran però una distància que pot esser eventualment un precipici o un avenc. Aquest tall, aquest gran tall, és el que podem observar o constatar en l'obra grenyal del poeta adolescent. Les intencions són bones però els resultats són una mica confusos. I tot poète maudit té alguna cosa de poeta adolescent. Així, l'obra de Dino Campana també pot esser considerada, amb tots els respectes, com de poeta adolescent: de gran categoria, sens dubte, i mereixedora del major respecte, però de curs truncat.

Maria Muntaner, especialista en literatura comparada, filla i col·laboradora entusiasta de l'editor, ha tengut la gentilesa, la setmana passada, de fer-me a mans una altra magnífica edició de Dino Campana, Cants òrfics i altres poemes, amb traducció d'Arnau Pons i annexos de Brunel·la Servidei, Rossend Arqués i del mateix Arnau Pons, just acabada de publicar (setembre del 2007) en la nova col·lecció, L'obriülls, de Lleonard Muntaner. Sorprenentment, l'aparició d'aquesta versió d'Arnau Pons haurà coincidit amb la de Susanna Rafart, també acompanyada pel text original, publicada per Moll. Crec que no podem deixar de remarcar la importància cultural d'aquest fet, certament sorprenent. Perquè el més important és que les dues úniques traduccions al català de Dino Campana acaben d'esser publicades per dues editorials mallorquines, per dues editorials insulars, fet que ens confirma l'extraordinària contribució que estan fent, en aquests moments, a la tasca comuna. Cal valorar degudament, tots "i treure'ns el barret", el paper que comencen a tenir les empreses editorials d'aquesta banda de la perifèria. I no estaria de més que les administracions d'un costat i de l'altre mirassin si podrien fer alguna cosa més a favor de la distribució i de la promoció interior, dins l'espai global de la llengua, dels nostres llibres.

Centrant-nos ara en els textos de Dino Campana i en la traducció d'Arnau Pons, voldria subratllar l'exactitud de certes apreciacions de Rossend Arqués, en el seu comentari La nit ambigua de Dino Campana, que acompanya l'edició de Lleonard Muntaner. Com quan assenyala: «En l'obra de Campana no hi ha, però, l'aconseguiment de cap mena d'absolut, ja sigui religiós, estètic o metafísic, sinó més aviat la constatació dramàtica que l'artista modern haurà estat destinat, com Tàntal, a refer un cop i un altre el moviment del desig sense mai assolir-ne l'objectiu». Aprofitant un vers o un dictat insòlit del Quadern IV d'exorcismes, de Joaquim Verdaguer, Lo tigre entra pertot arreu, el mateix Arnau Pons titula així el seu annex final, en el qual ens precisa alguns dels caràcters principals de la pràctica de la parenta pobra per part de qui acabaria internat en un manicomi. Per exemple, comentant la violència de Campana, ens diu: «L'objectiu de la poesia ha estat sempre el de 'cremar la vilesa' a tot arreu on aquesta campi "a cops de llibre o a cops de peu». Com també: «era el mestre del dubte i de la intransigència. La força amb què denunciava la hipocresia literària era directament proporcional a l'hostilitat amb què xocava en l'ambient lletraflorit». A remarcar, per cert, l'eventual utilitat d'aquest qualificatiu, al costat del més veterà 'lletraferit'. Però a un servidor el que més ha aprofitat de la feina d'Arnau Pons hauran estat les seves versions d'Altre poesie, a partir dels versos esparsos. Peces com Tres joves florentines es passegen («Eren tres verges i una gràcia sola»); Sonet pèrfid i fogós; Poesia fàcil («Oh quan, oh quan en un matí ardent / Se'm despertarà l'ànima en el sol»; Dona genovesa («Em vares dur uns quants brins d'alga marina / Dins dels teus cabells, i una olor de vent, / Que era un corrent remot i arribà greu / D'ardor, corria pel teu cos de bronze»; A una truja d'ulls ferrosos; Espècie de serenata agra i falsa i melodramàtica; Furibund; Ambient per a un drama; Les filles del penjat; etc., etc.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris