muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

La cuina del mal, i del bé

La gent que s'estima la cuina s'estima la vida, i la gent que s'estima la vida no fa la guerra. Aquesta és una veritat tan senzilla com revolucionària, i si tothom hi caigués faria més per la humanitat que totes les ideologies, les cosmovisions, les religions i les proclames polítiques existents multiplicades per deu, o per vint. D'altra banda, la gent que s'estima els McDonald's, o que no hi té més remei que menjar-hi, té dret a saber que el món, gastronòmicament i ideològicament parlant, és més ample que els passadissos imaginaris que hi formen els devots del menjar que s'hi dóna. Tothom d'acord? No és pas obligatori, perquè la cuina "fins i tot als sistemes més totalitaris" és un dels últims reductes de la llibertat, i això és el que ha mirat d'explicar Gill Partington en un llibre titulat The Axis of Evil Cookbook (La cuina de l'eix del mal), aprofitant per al títol el gens amistós qualificatiu que George Bush dedicà als països que considera llur pitjors enemics i on, curiosament, l'hamburguesa no és el rei. Iran, Iraq, Corea del Nord, Síria o Cuba, pobles que el govern nord-americà considera delinqüents, tenen en comú patir tiranies inacceptables (o no tan acceptables com la Xina, si més no, que ja prepara els Jocs Olímpics que el món lliure li ha regalat), però també són societats on a la gent se li neguen els mcnuggets. I pot viure una persona, sotmesa a aquesta deprivació, es demanen els nord-americans? Idò sí, hi poden viure, i fins i tot ensenyar a la resta del món que la cuina és un vehicle de difusió cultural i de pau molt més eficaç que les proclames dels governs occidentals i, sobretot, molt més eficaç i atractiu (i sa) que la difusió de la carn d'hamburguesa i dels gelats que ofereixen els McDonald's.

El llibre de Gill Partington (de format quadrat, i amb una portada on apareixen, d'esquerra a dreta, un ase, el gran líder Kim Jong Il, Saddam Hussein, Castro i Bush) no fa més que posar lletra i fotografies al que saben tots els viatgers espavilats: que si et quedes tancat a la teva cuina t'avorriràs i, el que és pitjor, acabaràs malalt.

No diguem ja si et quedes tancat a un McDonald's! Explicant-hi la cuina d'aquests països on Bush creu que només es menja més carn crua, relata i descriu la riquesa culinària que amaguen, involuntàriament: la sopa de iogurt iraquiana (una recepta simple, del tot adient per a les reunions dels líders mundials, si hi anessin pes feina: iogurt, all i menta, bullits amb arròs i refredats abans de servir), o la «llengua del seny», també iraquiana (amb rotllets de carn de xot o de vedella embolicats amb verdures); la cassola Koresht iraniana (amb el pollastre estofat amb nous i una engruna de cardamom); el batut de vegetals nord-coreà (salpebrats i untats amb farina i ous i rematats de soja); o els «mors i cristians» cubà, diversificat arreu de les fronteres i dut al Carib per no sabem qui, arròs blanc contra mongetes negres dins el plat, una metàfora digníssima i mengívola de la guerra contra el terror on l'únic element discutible i perillós és el bitxo; la sopa Sharba líbia (feta de carn de xot amb tocs generosos de sal, paprika i canyella, que s'ha de servir amb fulles de menta i unes gotes de llimona i que mai no aprendrem a menjar estirats a terra); o el baklava sirià, les postres que representen l'oposat a la tirania: la cooperació entre els que es troben desemparats al desert, l'amalgama de dolços i mel que promet que sempre seràs acollit per algú malgrat que no ho mereixis.

El llibre ha estat publicat per Saqi Books i va ser present a Frankfurt, i conté un avís en el sentit que el problema de molts de països, democràtics o no, no és pas la felicitat amagada a la cuina sinó la desnutrició. La imaginació d'Orwell ja va predir que el món es col·lapsaria en una tirania de la qual ningú no recordaria el principi, i això segurament confirma que els avisos que hem tingut "els succedanis de cuina científica del nazisme, o la desmemoriada i sortosament extingida cuina soviètica" no han estat més que això: cruels i evitables avisos, que es repeteixen encara en molts llocs del món, i Anthony Burgess ens recordava cap al futur, tot parlant de la ciència-ficció (fotent-se'n, és clar) que l'única cosa que sembla clara del futur és que serà totalitari i que s'hi menjarà malament. No caiguem en els errors i, de passada, aprofitem aquesta saviesa culinària que ha sobreviscut i sobreviu fins i tot enmig de les més cruels dictadures, com un clam de la saviesa humana que si fos tan eixerida com es predica començaria per evitar les guerres i els patiments que hi neixen. No sabem com fer-li arribar a Bush, ni als fabricants d'armes, ni als pirats d'Al Quaida que el Mnazellah, el goulash iraquià, és més deliciós i intel·ligent que la seva demagògia, però això no ens hauria de distreure de promoure una mena d'acord universal, des de cada casa, des de cada cuina, per recordar permanentment que el jaw-jaw (el renou que fa el barram quan mengem) sempre serà millor que el renou de la guerra.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris