algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
15°

Bukharin

Ha caigut a les meves mans un llibre que no m'esperava, que no sabia que existís. En castellà l'han titulat Cómo empezó todo, seguint la versió anglesa. El títol rus en la seva transcripció llatina és Vremena, és a dir, edat, època. Bukharin era un revolucionari, company de Lenin i dels històrics. Quan Lenin va escindir la socialdemocràcia i fundà el bolxevisme, Bukharin el va seguir. Va participar a la creixent agitació de 1902, 1903 que desembocà en la primera revolució fracassada de 1905. Després, exili, viatges, fins i tot als Estats Units fins al 1917. Un cop mort Lenin, va fer costat a Stalin i es va mantenir prop del poder fins que el dictador georgià va decidir que havia arribat l'hora de declarar també Bukharin contrarevolucionari en el famós Judici dels 21. Era el 1938. S'obria la penúltima gran liquidació stalinista d'ombres del passat.

Bukharin no estava d'acord amb la col·lectivització de l'agricultura que va matar de fam milions de pagesos, ni amb la liquidació de la relativament raonable NEP, i per tots els indicis, presents al seu relat, era partidari d'aquella estètica soviètica que rebutjava les avantguardes, i propugnava l'apropiació per part de la revolució dels clàssics de l'art, de la literatura i la música. No obstant això, tant els renovadors estètics, com ara, Mandelxtam, Blok, Akhmàtova, Xostakòvitx com els més «clàssics» formalment, com Babel o Pasternak, tots reberen la destral stalinista.

Vremena la va escriure a la presó, l'any 36. Els torturadors li devien deixar molt de temps lliure, perquè el relat és molt llarg, més de 400 pàgines denses. La novel·la resta inacabada. Segurament no podia ser d'una altra manera. Kolia, el personatge principal, l'àlter ego de Bukharin, tímid i passiu, ens abandona de sobte i per sempre als voltants de 1905. Entre les lectures infantils de Kolia trobam els models de Vremena: Tolstoi, Mark Twain, i implícitament, tota la gran novel·la europea i americana del segle XIX. La novel·la, tot i amb els seus grans defectes, és un fresc notable de la vida russa. Moscou, Sant Petersburg, els poblets, les fires, les escoles, les esglésies, les festes, els marginats, els burgesos, els intel·lectuals, els estetes, els aristòcrates, els personatges polítics reals "el tsar, l'emperador alemany, per exemple", la vida, flueixen amb un alè viu, que podem escoltar, que podem ensumar i que podríem fins i tot cantar i ballar. Bakhtin possiblement hauria estudiat la novel·la amb atenció si l'hagués conegut. Excessivament minuciosa, però sempre l'eco potent de Tolstoi, i insuficientment el de Dostoievski, o el de Txékhov, per desgràcia. Però també, perceptiblement, l'ombra llarga de l'ortodòxia. Lenin deia de Bukharin que era el més brillant dels seus col·laboradors, el príncep hereu. Només li faltava, segons Lenin, major comprensió de la dialèctica. Lenin s'equivocava. El que li faltava políticament era la mateixa voluntat de poder de Lenin: més Nietzsche que Marx. La secretaria d'organització, per exemple: la clau del poder de Stalin. L'ortodòxia és el que li sobra com a escriptor. Les discussions polítiques a les quals assisteix Kolia, cap al final de la novel·la, són molt maldestres literàriament, semblen un d'aquells catecismes de l'Acadèmia de Ciències de Moscou, com aquell inefable Manual de Filosofia de Konstantinov, per exemple, que dividia la història de la filosofia en dos corrents estancs i enemics: l'idealisme i el materialisme, com l'acudit que parodiava Linneu, que establia una distinció dels animals entre els que es graten i els que no es graten. Tot en una novel·la forma part d'ella, fins i tot les notes a peu de pàgina. La nota tràgica, entre línies, és el seu caràcter de confessió fatalment inacabada. La revolució, i aquesta vegada la literatura, devora els seus fills.

Hilari de Cara, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris