nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

La síndrome Grasés

Després del partit contra el Rangers de Glasgow, en què el Barça, jugant un partit de notable, no passà de l'empat a zero, Leo Messi manifestà el seu neguit amb aquestes paraules: «Es un fastidio jugar contra un equipo así». L'equip així té un pressupost infinitament inferior al Barça i s'havia de posicionar al camp amb la finalitat de mantenir imbatuda la seva porteria: objectiu complit. Fins i tot va estar a punt d'anar més enllà i anotar-se els tres punts. En el terreny de joc, el Rangers va desenvolupar una tàctica de destrucció disciplinada del joc del Barça, més creatiu, més vistós, però ineficaç de cara a porteria. El perill que tenen els grans equips com el Barça és caure en allò que, un dia de ja fa molts d'anys, parlant amb Pau Llull, en denominàrem síndrome Grasés, un jugador justament oblidat, malgrat el seu pas pel Reial Madrid i el Mallorca. Tenia toc de pilota, visió estratègica, precisió en la centrada, punteria en el xut..., però estava íntimament convençut que la feina dels defenses no era futbol, sinó destrucció bruta del futbol. Si ell avançava cap a la porta contrària i el defensa central anava a prendre-li el baló, l'hi entregava sense més disputa: un home que en sap tant no s'ha de rebaixar a barallar-se amb un defensa. No crec que la seva filosofia deixàs empremta en la memòria dels espectadors, llevat d'en Pau i de servidor. De tota manera, el fet que Grasés, procedent d'un equip català de segona, fos fitxat pel Madrid de Di Stéfano, Kopa i Gento, no mancava d'indicis sobre les seves qualitats. Tenia més perspectiva que els altres jugadors, deia Pau Llull, i per això no encaixà en el futbol espanyol d'aquell temps. És veritat, tenir perspectiva sobre el que sigui, sobre les coses en general, de vegades esdevé un handicap insuperable. Avançar-te al teu temps, adverteix Joan Fuster, comporta el risc de convertir-te en epígon del futur. És clar, això té molt a veure amb la mitjana del grup, comunitat o societat on t'ubiquis. No fa gaire, Oriol Bohigas lamentava l'absència d'intel·lectuals en la classe política catalana "evitau comparacions, per favor", situació que implica una certa curtor de mires i una certa incapacitat per pensar el present i el futur amb una visió humanista de les coses. En aquest escenari, la veu de l'intel·lectual esdevé, més que incòmoda "que seria comprensible", extemporània, i la visió que podria aportar la cultura perd sentit. El resultat és la mediocritat impetuosa, implacable, d'aquella part de la vida pública nodrida per l'erari públic. Aquí, no és que en sapiguem coses, és que en som un centre d'interpretació que ja comença a ser internacionalment conegut. Messi no podria jugar a les Balears "no vull dir al Mallorca", seria per a ell un veritable fastidio. Grasés ja havia fracassat. Aquest és un país per a Currucale, bon home, ja mort.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris