nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Sandàlies i calcetins vermells

Fa devers trenta anys, un grup de professors interins de Mallorca que anaren d'oposicions a Madrid estigueren en el mateix col·legi major. Un vespre sopaven junts i, clar, conversaven en català. Inesperadament, uns altres opositors que seien a la taula de veïnat els increparen perquè, què s'havien cregut!, eren a Madrid i parlaven en català. Aquesta anècdota l'he utilitzada sovint per explicar què és un dret lingüístic exercible onsevulla (que un grup de persones parlin entre elles en la llengua que vulguin, no el d'insultar-les, naturalment). Solia aclarir que aquesta anècdota concreta va passar poc temps després de sortir d'una dictadura i que, probablement, avui ja no passaria. Però la realitat em desmenteix amb insistència.

Segons el Diario de Menorca de dimecres passat, dissabte va fer vuit dies que un grup de menorquins que sopaven a un restaurant de Santander, i parlaven en català entre ells, varen veure que els clients de la taula de veïnat s'aixecaven i se n'anaven a l'altre extrem del local perquè no volien sopar al costat de «catalans».

A Sevilla, escrivia no fa gaire Q. Monzó a La Vanguardia, a una dona catalana que viatjava en taxi li va sonar el mòbil i hi va contestar en català; el taxista, en sentir-la, va aturar el taxi i li ordenà que baixàs del cotxe perquè no volia que hi parlassin en català.

Un grup de mallorquins de la tercera edat de viatge per Espanya parlaven en català mentre esperaven un autobús al carrer, un membre d'un altre grup â"procedent d'un altre lloc, òbviamentâ" s'hi va acostar i es va posar a fer «bup, bup» (bé, devia fer «guau, guau»). Quan li demanaren què passava els va dir, irritat: «¿O es que no ladráis, vosotros?».

L'altre dia, el tema del «Josep-Lluís» a Tengo una pregunta para usted de TVE.
Podríem continuar amb molts més exemples.
Han passat 30 anys, i de què ha servit aquesta democràcia pel que fa a l'acceptació de la pluralitat? Estic segur que, sense estar exempts de culpa, els principals culpables no són aquests infeliços clients, taxista i aspirant de ca. I no ho és gens una al·lota aragonesa que va anar a estudiar Medicina a Barcelona, que â"al principiâ" es mostrava hostil al català, i que al cap d'un temps d'estar al col·legi major, mig empegueïda, va confessar a les companyes d'habitació que havia arribat a Barcelona amb por perquè, abans de partir, li havien dit que li pegarien si la sentien parlar en castellà pel carrer.

Els principals culpables són aquests mitjans de comunicació i partits polítics que en lloc de fomentar la convivència fomenten, amb mentides, l'enfrontament. Mentides i manipulacions de la realitat, que, a força de repetir-les, arriben a calar en determinada gent. I ho fan amb impunitat. Crec que comença a ser hora que n'hi hagi de per aquí que es plantegin si volen continuar essent còmplices dels mitjans de comunicació i partits que fomenten aquesta escalada d'intolerància contra la nostra llengua i la nostra llibertat.

Com a mostra anecdòtica del nivell d'imbecilitat a què arriben: una tertúlia de TeleMadrid, on un dels participants deia que, a TV3, quan hi sortia qualcú parlant en castellà el subtitulaven. Afirmava, com a exemple, que quan Rijkaard fa declaracions, que les fa en castellà («naturalment», deia ell), el subtitulen i si la resposta que dóna és «sí», posen «sí» en el subtítol i si diu «no», posen «no».

Tampoc no són innocents, però, aquests altres mitjans de comunicació, partits polítics i creadors d'opinió que, tot i no fomentar de manera tan barroera l'odi, no es preocupen de desmentir-los i callen i atorguen, amb el silenci.

Sabeu com va acabar la història del taxi? La clienta, gens interessada a ser abandonada enmig de Sevilla, li va dir que allò no era català, sinó italià. I el taxista va dir: «Usted disculpe, es que pensé que estaba hablando en catalán». I va continuar la marxa. Segur que si els comensals o el grup de tercera edat en lloc de parlar en català, haguessin parlat en francès, anglès o alemany (o en Carod hagués estat Giuseppe Luigi), tampoc no n'haurien tengut cap, de problema.

Aquests exemples d'intolerància irracional, són mostres que una part d'Espanya necessita tractament psiquiàtric? O potser som nosaltres que necessitam anar al metge? Cal estar ben tarat per voler continuar formant part d'un Estat on hi som tan malmenats. Sigui com sigui, queda clar que ens aniria bé a tots que en tornar a passejar per Espanya ja ho poguéssim fer com a estrangers. Jo, previsor com sempre, ja m'he preparat uns calçons curts i la indumentària que dóna títol a l'article.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris