cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín:
15°

Dino Campana (I)

Des que vaig trobar un exemplar de la seva obra de Poète maudit a una llibreria d'un angle de la Piazza della Repubblica de Florència, la veritat és que la meva relació amb ella no ha estat gaire fàcil: de fet, segurament, no som la persona més indicada per parlar-ne. Tanmateix, convé que qualcú provi de fer-ho.

D'entrada, algú ha apuntat prou arriscadament que la temàtica dels poemes en prosa potser no és la mateixa que la de la parenta pobra versificada. Fins al punt que resultaria realment difícil de precisar què és el que ambdues menes de textos tenen en comú. I això que és indubtable que alguna cosa han de compartir.

Alguns diran que aquesta característica comuna és justament l'aportació d'una beutat verbal sui generis, en bona part independent del contingut del discurs (beutat formal sui generis que es diferenciaria de la beutat de la prosa sense més, que seria una beutat expositiva, una claritas de l'exposició del discurs o de la narració). Però altres diran que la poesia en prosa, la parenta pobra en prosa no pot justificar-se sols en funció de la forma. Val a dir que el contingut del poema en prosa també ha de tenir la seva pròpia personalitat i consistència, el seu petit misteri. Així, tal vegada caldria concloure que, si la recepció o l'acolliment de la parenta pobra versificada presenta sempre les seves dificultats, la lectura dels poemes en prosa pot comportar una major dificultat encara. El ritme del vers, el ritme de la versificació, facilita l'arribada del text. En el poema en prosa aquesta ajuda no existeix.

Aquestes dificultats del gènere de la parenta pobra i dels subgèneres de la poesia versificada i la poesia en prosa poden veure's encara agreujades per les dificultats específiques del discurs de certs poetes com Dino Campana, certament no caracteritzats per cap mena de transparència, del qual l'Editorial Moll acaba de publicar, en ple estiu, els Canti orfici (Cants òrfics), en traducció de Susanna Rafart i en edició bilingüe a cura de Francesco Ardolino, a càrrec del qual ha anat també la preparació de l'interessant pròleg â"estudi introductori que explica al lector la història tan accidentada del text del llibre, conseqüència de la bogeria patida intermitentment, des de molt jove, pel poeta, el qual finalment va haver de ser internat en el manicomi de Castel Pulci, el 1918, per ja no sortir-ne fins a la seva mort, ocorreguda quatorze anys després, el 1932. Entre els trets més característics de l'obra de Dino Campana, tant de la del poemes en prosa com de la versificada, hi trobam una successió de paisatges urbans o camperols amarats d'una fosca malenconia, un mòrbid marciment de la realitat gairebé omnipresent, una certa misogínia davant la compareixença de figures femenines (per altra banda constant), una sintaxi més aviat circular que no ajuda gens la claredat de les imatges i, tanmateix, curiosament, adesiara unes irrupcions de la llum («De cop, una porta s'obrí a l'esplendor de la llum. Cap al fons, més endavant, en la sumptuositat d'una otomana vermella, una matrona»).

Certament, tot fa pensar que la traducció d'uns textos d'aquestes característiques no ha d'ser tasca gens fàcil. Per donar una idea de la sensibilitat i l'eficàcia amb les quals Susanna Rafart ha portat endavant la seva comesa de torsimany compromesa crec que és de justícia transcriure'n alguns exemples: «Amb una flama pàl·lida i falba, cremen les herbes del cementeri» «La pluja ha tornat ombrívol el gris de les muntanyes. Davant la font s'aturen molta estona els veïns de Castagno, tot esperant el sol, neguitosos després d'una nit de pluja a les seves cofurnes negades... Contemplo trist les roques inclinades de La Falterosa: hi he de pujar, hi he de pujar». «Més Més Més / Fes cas a qui t'engronsa: / Aquella noia dolça / Que et diu a cau d'orella: Més Més / Després s'alça i se'n va». «Inconscient, aquell que en altre temps vaig ser, s'encaminava cap a la torre bàrbara, custodia llegendària dels somnis adolescents». O el mateix inici de La nit: «Recordo una vella ciutat, de murs vermells i torrejada...»

És clar que en matèria de traduccions entre dues llengües germanes, com la italiana i la catalana, sempre és difícil tractar de diferenciar el que és per mor de l'autor i el que és per mor del traductor.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris