muy nuboso
  • Màx: 15°
  • Mín: 10°
15°

Tipus especials

Mirau si som colló que la setmana passada vaig alegrar-me en veure que el Govern havia pagat anuncis en premsa per felicitar els tres esportistes mallorquins, Paquita Sastre, Gustau Carbonell i Josep Lluís Llull, que havien aconseguit medalla en els Jocs Mundials Special Olympics celebrats a Xangai. Com que no pertany al departament econòmic del diari, la meva alegria no venia per la imprescindible facturació de publicitat que ens paga el sou cada mes. A mi m'alegrava saber que pel meu govern l'esport important era qualque cosa més que l'esport econòmicament important. Que ens havíem de felicitar tots perquè una part dels nostres imposts es dedica a fomentar l'esport, amb tots els valors inherents que té, i a participar a la societat de conquestes humanament molt més importants que l'atenció mediàtica que reben. Ja ho sabeu: negoci i esport no són sinònims però s'hi converteixen quan l'esport aconsegueix interessar tanta gent que el negoci floreix al voltant d'aquest interès i els mitjans de comunicació l'incrementam perquè també som part interessada en el negoci (vaja frase que acab d'amollar). Res de nou. La novetat era que, crec recordar que per primera vegada, els menys mediàtics dels esportistes eren felicitats pels governants en nom de tota la ciutadania.

La felicitat durà poc. L'anunci on la setmana passada es feia pública enhorabona a tres nedadors medallistes amb discapacitats psíquiques ocupava un terç de plana de diari. Ahir, una plana sencera feia el mateix amb un motorista milionari i deixava clar que el barem del Govern és directament proporcional al negoci que l'esportista (és una manera de parlar) premiat genera. Em dol, entre altres molts motius, perquè no sé què pinta un govern progressista promocionant, encara més, la dèria de la velocitat que tant cara ens surt socialment. I em dol perquè li atorguen tres vegades més espai, és a dir, tres vegades més importància, a un lucratiu circ on un modern auriga munta sofisticats cavalls de dues rodes que a tres esportistes que superen cada dia les seves limitacions sense esperar més que l'aplaudiment d'aquells que els estimen. Cerc i torn cercar però no trob el benefici social que ens aporten els circs del motor. Altres més vius que jo, per això governen, sembla que els hi han trobat.

Posats a parlar d'espectacles i de personatges especials, parlaré d'un que, almanco, em fa riure i pensar alhora (que no és poc): l'exposició de Juguetes Rompudes que fa el nostre Miquel Àngel Juan, més conegut com Llonovoy. S'ha pogut veure la seva especial (per intel·ligent, ocurrent i gens pretensiosa) exposició al darrer Festival de Tàrrega i aquesta setmana la gaudiran a la ciutat anglesa de Norwich, en el Festival Internacional de Teresetes. Si voleu fer cinc cèntims del que hi presenta podeu clicar www.llonovoy.com i gaudireu d'una bona estona. És un altre ambaixador d'aquestes illes on omplim planes de diari amb un circ que no fa gràcia mentre ens oblidam dels que pensen, creen, investiguen, cerquen sense fer massa renou ni moure fortunes al seu voltant. Aquest són els ambaixadors que fan gran un país mentre que als altres els reben en recepcions oficials i festes. Llàstima.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris