muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
15°

Agraïment, reconeixement

És de justícia saber reconèixer les coses i manifestar-ho de la manera més pública possible, perquè si no ho fas així, prest o tard el cor et pesa de demés dins el pit, demana pas, te'n penedeixes. És per això que avui faré una petita escurada als racons de la memòria de les meves particulars percepcions en aquest particular, i l'oferiré el millor que sàpiga. Endavant les atxes.

Els doblers i paraules, la fe profunda en l'excels profeta Rajoy, la voluntat ferma de personal claredat, nacional mesetari fervor, que un cert percentatge de senyors i senyores, mínim a dir ver, però existent tanmateix, que el passat dia 12 d'octubre feren ostentació de la bandera bicolor espanyola, amb el toro o sense, únicament a fi i efectes que jo els conegués millor. A la barriada de Cala Gamba varen ser tres flamants banderes, tres, les que onejaren a l'oratge. Dues al Passeig i una altra al carrer de l'Illa de Samos, a un tercer piset d'un que es pensa ser amic meu. És molt digna d'agraïment la sinceritat en un món de tanta postissura. Vaig llegir a un mur de Manacor, fa un fotimer d'anys: «'Arriba Espanya!» I tot seguit algú hi havia afegit: «Sí: tan amunt que es perdi de vista!» Idò això. Gràcies per deixar-me clara la vostra particularitat. És bona cosa saber, que el que no sap és com el que no hi veu. Gràcies.

La fixació que tenen alguns empleats de les cadenes de muntatge d'automòbils en no posar intermitents als vehicles. Vostès ja s'hi deuen haver fixat: hi ha molts de cotxes que no duen senyals d'intermitència. Giren a dreta, a esquerra, canvien de carril per les avingudes o a l'autopista sense indicar-ho prèviament amb el llumet corresponent. Es veu que hi deu haver el criteri per part dels fabricants, o de qualque muntador de cor ecologista, que lis fa consciència tudar energia de manera tan trivial i no n'hi instal·len, d'això. Gràcies a tots ells per contribuir d'aquesta manera a apaivagar l'escalfament global. El clima us ho agrairà. De gota en gota s'omple la bóta, no és ver?

La feinada que fan un parell de veïnats meus en l'ensinistrament i educació dels seus cans de guarda o companyia, la dedicació que significa ensenyar-los a lladrar estridents quan tranquil·lament passes per allà, per l'acera d'enfront dels seus jardins, així, potser sense pensar en res, mantenint el cervell inactiu, ells et deixondeixen amb l'ensurt de la lladrada a cau d'orella, que quasi olores la marca del pinso que han menjat, i et fan recordar i pronunciar el lèxic de combat que ja tenies pràcticament oblidat dins el rovell de la rutina, fent sentir-te viu, treballant-te la memòria. O quan hi ha alguna cussa moguda a la barriada, que la criden lladrant i udolant tota la nit i desperten a tothom manco al seu amo, sembla. És la força de la naturalesa. Gràcies per deixar que l'animalet ens ho recordi. Gràcies per haver-li-ho ensenyat amb tanta eficàcia. Arribi també el meu agraïment pel temps que han emprat en ensinistrar-los en cagar per qualsevol lloc menys al pipi-can que hi ha a Torre d'en Pau, sullanetes. D'aquesta manera, com que encara n'hi ha molts que no ho recolleixen, tothom es pot permetre el luxe de tenir a prop de ca seva un miniviver d'aquelles mosques blaves, verdoses i lluentes tan maques, vironeres que se'n diuen, espectacle que ja els agradaria filmar als de National Geogràfic. Nosaltres ho tenim ben avinent en viu i en directe, a tocar. Bono, a tocar no, però vostès ja m'entenen. L'únic que has d'anar una mica alerta és a no llenegar, si les trepitges, les defecacions. Però vaja, el petit sacrifici s'ho paga. Mercès he dit i repetesc.

Havent rompudes avui tres llances en honor d'uns personals reconeixements de mèrits, acabar desitjant per a tothom salut i alegria, que no cansen. Au, el darrer que tanqui la porta.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris