nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

Els nazis i els tiquis-miquis

Els nazis i els tiquis-miquis
Últimament, per culpa de la polèmica causada per l'absència d'autors catalans en castellà en la recentment clausurada Fira de Frankfurt, s'ha recuperat un insult molt en voga des de fa un temps entre els espanyolistes suposadament d'esquerres, sobretot entre alguns dels membres i simpatitzants més il·lustres de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, els quals l'utilitzen amb increïble facilitat i constància per atacar els nacionalismes basc i català. Aquest insult, gravíssim, consisteix a comparar els nacionalistes no espanyols amb els nazis. Sí, sí, el lector ho ha llegit bé. Amb els nazis! Aquells senyors tan bèsties que fa unes vuit dècades varen muntar, a partir de la desesperació i la rancúnia de tot un poble, la dictadura més brutal i sanguinària de tota la història, una dictadura que sobretot es basava en la sublimació d'una raça inventada —la germànica— i que va servir, entre altres coses, per començar una guerra d'abast mundial que havia d'acabar provocant més de vint milions de morts i, també, per perpetrar el genocidi —l'assassinat massiu racionalment ideat i industrialment executat— més aberrant i inconcebible que encara avui es pugui provar d'imaginar.

Per a aquests senyors —i senyores— d'esquerres tan espanyolíssims però suposadament tan demòcrates, és igual que ni catalans ni bascos no tenguin ni la força ni els mitjans necessaris per assegurar-se la supervivència més enllà de les tres o quatre properes generacions, i encara els és més refotudament igual si allò que s'anomena o que es considera nacionalisme (i que, molt en resum, bàsicament significa amor per la pròpia pàtria o nació) pot tenir diverses i fins i tot oposades aplicacions o motivacions, i que per tant es pot distingir entre nacionalismes imperialistes i destructors, i nacionalismes autoproteccionistes o defensius. No, a aquests senyors —i senyores—, tots tan intel·lectuals, tots amb una bona partida de llibres publicats, tots amb una tribuna mediàtica des de la qual quotidianament van impartint la seva doctrina, això els la rebufa. ¿Que Jordi Pujol reconeix que Herder és un dels seus principals models ideològics? Doncs en Pujol és un nazi de molta consideració, perquè ja se sap que Hitler també va agafar més d'un parell d'idees d'aquest filòsof alemany al qual, quan va elaborar les seves teories gens ofensives, res no li devia resultar més inconcebible ni més llunyà que el patriotisme exaltat i ultratecnificat del nacionalsocialisme. ¿Que el lehendakari Ibarretxe vol celebrar un referèndum d'autodeterminació? Doncs el lehendakari Ibarretxe (¿però qui és el pobre cec miserable que pot no adonar-se'n?) és també un nazi perillós, perquè ja se sap que, encara que Hitler i els seus sequaços no varen convocar mai els ciutadans alemanys a les urnes per saber-ne el parer i poder prendre després les seves decisions amb més legitimitat, tant els nacionalistes bascos com els germànics s'han forjat en climes bromosos i molt freds i, a més, comparteixen una passió exagerada pels paisatges muntanyencs, cosa que clarament indica un gust per les altures, que, alhora, subconscientment evidencia el seu tenebrós i feixista i criminal sentiment de superioritat.

Entre aquests intel·lectuals que en un moment o un altre han acusat els nacionalismes no espanyols de tenir més o menys semblances amb la tirania nazi, hi ha ments tan privilegiades, magnànimes i poc sectàries com Félix de Azúa, Fernando Savater i Arcadi Espada. Així que, doncs, un respecte! Perquè cap d'aquests tres noms no és per sucar-hi pa. Si Azúa, Savater i Espada han dit que els nacionalistes catalans i bascos són uns nazis, doncs, és que deu ser la pura veritat. Són uns nazis: prou donar-hi voltes, i prou discutir-ho. El fet que, fins avui, el nacionalisme espanyol hagi estat l'únic que ha posat en pràctica polítiques repressives amb intenció de genocidi polític i cultural és —no siguem tiquis-miquis— una punyeteta de no-res, un detall sense cap importància.

Els tribunals de l'art
Ja se sap que l'atzar de vegades és un fill de puta entremaliat i de vegades és un àngel generós i lúcid. Aquestes dues darreres setmanes, déu sap per quines desraons impossibles d'escatir, ha decidit de ser generós i lúcid, i s'ha proposat de contribuir a solucionar un dels assumptes més espinosos i controvertits de l'art modern: el tema del cànon, si és just o no és just que n'hi hagi, i, si n'hi ha d'haver, com s'hauria de fer.

Fa cosa d'uns deu dies o una mica més, a París se celebrava la nit de les Arts, que consisteix que els museus no tanquin les portes a l'hora habitual i estiguin oberts fins ben entrada la nit. Aprofitant l'avinentesa, un grup format per quatre homes i una dona va entrar al Museu d'Orsay, una mica passats de rosques etíliques, i decidiren de fer, en ple temple de l'art, el que habitualment farien en algun carreró fosc o algun antre de mala mort. Fumaren, pixaren pels racons i, per acabar la festa tan salvatge, un va propinar un cop de puny a un quadre de Monet, El pont d'Argenteuil, deixant-hi un forat que els experts diuen que no és irreparable però que ja em diràs la maleïda gràcia que li faria al pintor —amb tanta feinada com degué dur-li— si per mala fortuna sobrenatural n'arribés a tenir notícia. Més o menys pels mateixos dies, i també a França, però aquesta vegada a Avinyó, durant una retrospectiva de Cy Twombly, es va produir una escena que es pot considerar totalment igual o totalment diferent de l'anterior: una senyoreta va estampar una besada amb els seus llavis ben pintats sobre un dels quadres de Twombly, que té la peculiaritat (ja no gaire peculiar) de ser una tela absolutament coberta de pintura blanca, i la qual representa —atenció, atenció— una estrella blanca sobre un fons blanc. És a dir: que l'únic que ara es veu en el quadre de Twombly és la besada molt vermella de l'apassionada intrusa. Tant el vàndal del cop de puny com la senyoreta de la besada han estat detinguts per la policia, i, mentre que el vàndal es veu que s'ha justificat dient que anava borratxo, la senyoreta ha dit que la seva besada era un acte d'amor, i que esperava que el creador ho pogués comprendre. Tant un assumpte com l'altre estan pendents de ser duts als tribunals, si és que no hi han ja arribat.

Sigui com sigui, no em direu que no és una doble situació apassionant, idònia perquè d'una vegada per totes s'acabin els debats sobre si una gran part de l'anomenat art contemporani és art vertader o una pura farsa. No em direu que els tribunals de justícia no són el mètode més expeditiu i eficaç per establir un cànon en el qual els fatxendes ganduls no puguin fer ombra als artistes o als genis esforçats i laboriosos. No em direu que no seria perfecte que, en ser el moment, els tribunals determinessin que el vàndal del cop de puny mereix una condemna exemplar de presó, mentre que la sensible senyoreta besadora ha de rebre una indemnització de Twombly, per haver-se fet passar per l'autor d'una obra d'art que no ho va ser fins que els llavis arrauxats i un punt lascius d'ella varen fer-hi —MUÀ!!!!!— una micona de feina.

PERE ANTONI PONS

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris