muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
13°

Sobre la sobirania alimentària

Encara a mitjan segle passat, poc abans de la irrupció de la plena terciarit-zació basada en el turisme de masses i la construcció, tots els pobles de Mallorca tenien en el seu mateix entorn urbà horts de tamany variable dedicats a la producció d'aliments frescs per a la població local. Tampoc no faltava a cap municipi una extensió de terra important dedicada als cereals i als llegums. El geògraf francès Jean Bisson es va sorprendre, en els anys 50 i 60, davant les petites marjades eivissenques ocupades pels conreus de cereals. No es perdia ni un pam de terra.

Per un altre cantó, tothom tenia a la seva casa porcs, gallines o conills. La llet fresca la distribuïa casa per casa un lleter de la localitat. L'autosuficiència alimentària era una realitat a nivell insular i fins i tot a nivell familiar. Les eixamples urbanes a partir dels anys seixanta es feren, sobretot, sobre aquestes terres fèrtils i regades dels entorns urbans. El cas més paradigmàtic, i encara no acabat de cloure del tot, és el de la pròdiga horta de la Ciutat Mallorca, literalment arrasada per l'aeroport, els dipòsits d'hidrocarburs, les depuradores, els camps de golf, les noves carreteres, els polígons industrials, les urbanitzacions i els depòsits de cotxes de lloguer.

Per tot això i per altres coses, de ser una illa quasi autosuficient a nivell alimentari (i en alguns casos de llarga tradició exportadora) hem passat a consumir bàsicament productes forans. Avui la taxa d'autoabastiment alimentari de les Illes Balears no deu arribar al 20% en vegetals i a poc més del 5% en aliments d'origen animal. Aquesta taxa és d'una importància capital en qualsevol anàlisi de sostenibilitat local o regional, perquè és un vector indispensable, per exemple, en tota estratègia per combatre el canvi climàtic o per promoure l'equilibri territorial i la preservació del paisatge.

Fa estona que des de diversos col·lectius s'alerta que el model alimentari imposat per les transnacionals de l'alimentació descansa sobre la malversació dels recursos naturals i, de manera concreta, sobre l'increment exponencial del consum de combustibles fòssils. A Sud-amèrica, però també a Àfrica i Àsia, s'observen els efectes destructors sobre el medi ambient i el teixit social, de l'expansió dels monocultius agraris industrials. Les darreres fites han estat la difusió massiva dels transgènics i els agrocombustibles.

La idea de proposar una alternativa a aquest sistema de producció i comerç alimentari es va plantejar amb força a Roma, l'any 1996, amb motiu de la Cimera Mundial de l'Alimentació organitzada per la FAO. La formulació de la sobirania alimentària la va fer l'associació de moviments camperols i indígenes coneguda per «Via Campesina». Per a aquest col·lectiu la sobirania alimentària representa el reconeixement del dret de cada poble a produir la seva pròpia alimentació, d'acord amb les seves necessitats i la seva pròpia història, a partir dels coneixements acumulats per generacions d'agricultors i de manera solidària cap a les generacions futures.

El comerç més just que els països tenen al seu abast és el basat en la producció alimentària local. Ni la falsa caritat ni la imposició d'aliments transportats des de llargues distàncies poden assegurar resoldre els desequilibris alimentaris. Cap comerç just efectiu pot sortir dels monocultius industrials d'exportació.

Què es pot fer per reconquerir la sobirania alimentària de cada indret? Mentre els estats s'ho pensen les poblacions ja van fent passes. La lluita per una alimentació sana du a la reconstrucció dels sistemes alimentaris locals desfets pel comerç globalitzat i la producció industrialitzada d'aliments. La proposta de la sobirania alimentària té un gran contengut transformador i és una idea bona d'entendre i d'aplicar: els millors aliments són els produïts prop de la nostra casa i no té cap sentit social dur els productes alimentaris des de milers de quilòmetres lluny.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris