nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

Fer-se por

Parlo d'abans de la guerra, quan la pràctica totalitat dels carrers de la majoria de pobles estaven sense asfaltar. Tampoc no hi havia llum, als carrers. Consegüentment qui hi caminava de nit i era una mica poruc, corria el risc de sentir fressa. La torçada d'un peu en un clot podia interpretar-la com la traveta que li feia algú amagat a la fosca. El renou dels còdols que rodolen impulsats amb la puntera de les sabates podien fer-li pensar que algú li tirava i, a més a més, a ferir. Un parent meu, aleshores jove i sense al·lota, passava, com tants d'altres de la seva edat i condició, les vetllades del dissabtes en el cafè. Res d'emborratxar-se: molt de billar i alguna partida de cartes sense diners en joc de tant en tant. I si a mitjanit no era a casa, la mare s'abrigava amb un mocador de set pams i anava a cercar-lo amb cara de pomes agres. Bé, vull parlar d'una altra cosa. El meu parent era d'aquests que travessava la fosca amb el cor oprimit, perquè, de deu vegades nou, s'imaginava que li havien posat un parany. Sovint no podia controlar la por que l'aclaparava i arrancava a córrer, talment un esperitat. I en arribar a casa, prenia embranzida i envestia la porta amb tot el pes. Si només estava empesa, l'obria de cop i no s'aturava fins al segons aiguavés. Si estava tancada, copejava les baules i pegava puntades de peu, fins que des de dins feien córrer el forrellat. Veient-lo amb la cara trasmudada de por, era inevitable que li'n demanessin el motiu. Algú em segueix, afirmava. O algú m'ha llençat pedres. O algú m'ha xitat, a l'empara de la fosca. I era cert? Podia ésser-ho. Però la majoria de vegades, no. En qualsevol cas no hi havia cap motiu que justifiqués els seus atacs de pànic, atès que tenia prou força física per no témer els emboscats. Tanmateix, ningú no li ho podia fer entendre. Jo vaig aprendre d'ell que molt més angoixant que tenir por, és fer-se'n, de por. El fet de tenir-ne obeeix a motius raonats. Fer-se'n, en canvi, és quelcom purament subjectiu. I en el camp de la subjectivitat tot és possible, de manera que una colla de quatre arreplegats poden semblar-nos un exèrcit poderós, i el més beneit del món el germà bessó de Pitàgores. Després del meu parent, he conegut infinitat de persones que magnifiquen els seus enemics. Prescindint de l'angoixa que els tortura, em fan enveja. Cal passar per la vida fent amics. Tanmateix uns enemics de pes justifiquen una vida. Als enemics, hauríem de poder triar-los amb més cura que als amics, si tant voleu per enaltir l'ego. Un enemic poderós o intel·ligent et fa sentir a la seva altura. Això tirant pel cap baix, perquè des del moment que viu pendent de tu et dóna motiu de considerar-t'hi superior. El meu parent es feia por amb les seves pròpies passes. En el fons, una mania persecutòria d'aquesta mena té un alt component de vanitat. Imagineu-vos: cada vetllada de dissabte hi havia gent emboscada a la serena, pendent dels seus moviments. L'atalaiaven. Si més no, s'ho imaginava. Jo mai no he pogut aspirar a tant. No excel·leixen en res, els meus enemics. Ni en cervell ni en coratge ni en decència. Són així així, ja m'enteneu. De manera que tots plegats, no fan l'alçada d'un ca assegut. Que de tant en tant se'm pengen de la cama dels calçons? És cert. I això és tan inevitable com molest. Sortosament no em trastoquen. Vull dir que no em fan ensopegar, ni alentir ni apressar el pas. Però m'ensorren l'ànim quan els miro. Heus ací que els miro i no puc evitar el desencís. El seu odi no m'acreix, m'empetiteix. I això sí que és el súmmum de la desgràcia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris