muy nuboso
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

Tantes me'n digues

Més sobre el Che. Tenc una mica de mala consciència per haver estat tan lacònic la setmana passada amb l'aniversari de la mort del Che. És cert que ja només m'interessa com a esplèndid personatge de póster, però els lectors no tenen perquè compartir la meva displicència i corregiré el desaire. D'allò que s'ha publicat, n'he retingut la transcripció d'algunes frases del Che: «Afusellaments? Sí. Hem afusellat, afusellam i seguirem afusellant, mentre calgui». (1964, davant l'Assemblea General de l'ONU). El 1967 un curiós elogi a «l'odi intransigent a l'enemic que impulsa més enllà de les limitacions de l'ésser humà i el converteix en una efectiva, selectiva, violenta i freda màquina de matar». Durant la Crisi dels Míssils, aquestes dues perles: «Allò que afirmam és que hem de continuar en el camí de l'alliberament, fins i tot si això costa milions de víctimes per bombes atòmiques», i «Si els míssils haguessin estat sota el control cubà, haurien estat disparats». Una germaneta de la caritat, el tal Ernesto Guevara, i no només sabia parlar, sinó que també va dirigir la repressió que durant els sis primers mesos de la Revolució es concretà en l'execució de 600 opositors.

Placidesa franquista. Llegit al DdB a «Frases»: Jaime Mayor Oreja, eurodiputat del PP: «Jo no vull condemnar el franquisme. Com es pot comdemnar el que, sens dubte, representava un sector molt ampli dels espanyols? Moltes famílies el varen viure amb naturalitat. Era una situació d'extraordinària placidesa». Aquestes frases han mogut un cert rebombori dins l'esquerra que governa i la que no governa. Molts se n'han escandalitzat. Però jo estic completament d'acord amb les dues darreres. En Franco, el maleït Franco, va guanyar netament els referèndums que proposà. Els milers i milers de persones que desfilaren davant el seu fèretre no ho feren forçades. Molts dels electors del PP i alguns, bastants, del PSOE voten aquestes opcions en clau feixista (basti recordar com l'exministre Bono ha explicat que se sentia orgullós de la militància falangista del seu pare). Altra cosa és que això justifiqui no condemnar el franquisme, igual que és condemnable el nazisme per moltes adhesions que aconseguís del poble alemany. Si els alemanys en la seva majoria foren nazis, els espanyols foren feixistes. La psicologia ha explicat moltes vegades com es poden produir aquestes patologies. No és qüestió d'acusar de res la bona gent que és fàcilment embaucable, però que Espanya és un país de franquistes, ho és (i no dic d'exfranquistes!). La transició, que encara no ha acabat, n'és la demostració. Per a quan la denúncia pública dels crims i dels criminals, i així no haurem de parlar més del franquisme en abstracte?

ERC. Dijous passat vaig assistir al dinar amb Carod que organitzà l'Obra. Allà va parlar de fer coses, i després hem vist que la col·laboració amb l'Obra Cultural Balear es traduÏa a fets. Enhorabona. Allò que pens d'Esquerra no li ho vaig dir perquè ho sap perfectament. Possiblement, però, pot interessar als lectors. ERC va fer bé el pacte del primer tripartit, però va fer malament en tirar-se als braços del PSOE amb tots els ponts amb CiU dinamitats. Hauria d'haver mantingut l'equidistància de què tant presumia. Si era convenient fer entendre a CiU que havia arribat a governar amb una prepotència insoportable, a les darreres eleccions aquesta era una lliçó que havien après i, com que CiU les va guanyar, havia de governar. Quan per segona vegada un partit guanya les eleccions i no governa es produeix el desànim entre els electors i deixen de creure en el sistema polític. I els electors decebuts i desanimats són nacionalistes! ERC volia eixamplar el cos social proper, però, o molt m'equivoc, o a les eleccions que vindran perdran vots tant el nacionalisme en el seu conjunt com ERC en particular. I quan dic que no estic d'acord amb ERC, em referesc a tot el seu conjunt: cap de les dues opcions crítiques amb la direcció actual planteja un canvi d'aliances en cas de no poder redreçar el rumb del govern. Ambdues es limiten a proposar una renegociació del pacte i, en cas de no ser atesos, abandonar el govern. Ui, quina por, deu pensar Montilla. L'esquerranisme impedeix ni tan sols imaginar la possibilitat d'una moció de censura i un pacte en clau nacionalista. És ben bé que l'esquerranisme és incompatible amb el nacionalisme. I d'això em queix.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris