nubes dispersas
  • Màx: 16°
  • Mín:

I ara, senyor Rajoy, què vol que li digui ...?

Quan l'he vist tan mudat comparèixer per la pantalla de la televisió, així, en el pla greu i solemne de les grans ocasions, com si es tractàs d'allò d'«interrumpimos nuestra programación ...», ai!, de quan donaven els «partes», els informes mèdics dels darrers dies de la vida d'aquell general dictador i assassí, que vostè deu reverenciar si hem de valorar amb justícia que el seu partit mantengui en la presidència d'honor Manuel Fraga Iribarne, exministre amb les mans brutes de sang, de quan a Espanya s'executava gent, i la policia nacional a les seves ordres disparava a l'aire i matava estudiants que justament volaven..., anava fins i tot a dir: el cor se m'ha accelerat pel regiró. Ho entendrà perquè vostè també deu haver-se observat en qualque gravació de moviola, veritat? Sap quina planta que feia. Quina augusta presència, quina cosa.

Però després de l'ensurt del «cosa passa» calla meam, la sorpresa davant la collonada extemporània, vaig tornar mirar-ho de prim compte, així, en fred, i vaig arribar a la conclusió que en realitat es tractava d'una mala imitació, una còpia estantissa i amb olor de resclosit del missatge de Nadal del borbó, que ja són ganes. No hi mancava res: il·luminació correcta, la bandera d'ESPAÑA (perquè Espanya, per ser-ho «fetén», s'ha d'escriure amb ñ i tot amb majúscules, o no?), i el prestatge amb l'enciclopèdia folrada de pell de fava de cotxer... Americana obscura, camia blanca i corbata també «rojigualda»... Tot un senyor. Mmmm..., si s'hagués pogut posar una teringueta de medalles al pit...!

I començà majestuós amollant: «Mi deseo es que este año, por razones que todo el mundo conoce, los españoles celebremos de manera especial esta fiesta». Hòstia, i jo que ignor quines puguin ser, aquestes raons que tothom coneix. I seguí: «Yo estoy orgulloso de ser español». Home, i bé que fa. Jo com si s'opera. Vostè sigui el que vulgui, home de Déu, però a mi, faci el favor d'amollar-me. I continuà: «Sé que los españoles también lo están». I també em sembla bé que un esbart espanyols n'estiguin orgullosos, de ser-ho com més millor, tu, au, que basti. Però m'agradaria palesar, subratllar aquí i ara que jo, miri, doncs no. Per un bon esplet de raons, essent-ne les principals: que damunt el papers som espanyols per dret de conquesta, no perquè ens ho hagin consultat mai. Que històricament ens tractau malament, enviam bitllets a Madrid i només ens tornau les sobres, ferro, xavalla, menudall... Que posat a ser espanyol fort i no et moguis, allò darrer que triaria seria ser-ho com a mallorquinetxo masclet d'avellanetes; basc o navarrès potser sí que em conformaria; al seu règim fiscal em remet. Però posats a triar, encara m'agradaria més ser independent, què vol que li digui. Estic molt cansat de ser solidari a vessar, tant és així, que tenc un dolor, una punyent sensació en els darreres, com si em sodomitzassin seguit seguit. I no és gens ni mica agradable, cregui'm.Encara una altra de més fresca: fer coincidir el «'Feliz día de la nación española! 'Feliz fiesta nacional!» amb el dia del descobriment d'Amèrica, o sigui, la data exacta del 514è aniversari del començament del més gran genocidi comès jamai sobre la terra (80 milions de morts, entre una cosa i l'altra), escolti, com a mínim té bemols, que d'això i espases llargues sí que en teniu, els mesetaris de naixença o afició. Don Mariano, si sent dir que es convoca un concurs de pixades fora de test, s'hi presenti, que li farà envant. I tot això de l'«orgullo» i «lo que guardan en el corazón», «y con la cabeza bien alta», miri, per a mi com si balla de puntes o se'ls engruna amb un calaix de canterano. Apa, ja ho he dit.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris