algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

Catacumbes a la societat de la informació

Els aspectes materials de la cultura són relativament bons de quantificar: quants d'exemplars s'han venut d'un determinat llibre, quantes persones han visitat una exposició, quantes han assistit a un concert... Ara ens arribaran aquests balanços de Frankfurt. Però el més important de tot no és pot balancejar amb tanta exactitud ni immediatesa. No es pot establir una relació matemàtica entre els exemplars venuts d'un llibre de Carles Riba i la seva influència en la literatura contemporània o en la vida dels lectors i de les persones que hi tenguin contacte. Un fet cultural sempre és una botella llançada a la mar amb un missatge més o menys desxifrable. No sabem si s'afonarà, si arribarà a port o a riba, no sabem res de res. Per això parlar de Frankfurt com a port d'arribada i de sortida de la cultura catalana és tan embullat. Hi ha poques coses de les quals podem estar segurs. No sabem quina transcendència tendrà l'inici d'una col·lecció de l'editorial alemanya Valentia destinada a transferir a la llengua alemanya textos en català d'autors illencs, però el fet ens pot posar sobre la pista d'una tendència a l'expansió de la nostra cultura, de manera que la llengua catalana esdevengui un gran riu i no un dipòsit d'aigües estancades. Era aquest el sentit de l'acte de presentació de la dita col·lecció en alemany, com també ho havia estat el d'un col·loqui celebrat amb escriptors en català traduïts a altres llengües. En qualsevol cas, aquests i altres actes foren preses de posició d'una cultura en la societat de la informació on aquesta societat té l'oïda més sensible. La Sèrie Mallorca, de Joan Miró, arribà a Frankfurt amb el mateix objectiu, i permeté escenificar la unitat cultural sobretot mitjançant la figura incommensurable de l'artista, però, en un altre àmbit i en una lectura més immediata, mitjançant l'acte d'inauguració, concelebrat per la presidenta del Parlament de les Illes Balears, Maria Antònia Munar, el vicepresident de Catalunya, Carod Rovira, i Joan Manuel Tresserras, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Tota la situació estava saturada d'un simbolisme i d'unes suggestions que, en la meva opinió, hauria valgut la pena fer arribar a la població de la nostra comunitat. De la mateixa manera, a una comunitat tan desgavellada com la nostra se li hauria d'haver permès de participar en la reflexió sobre els reptes i les derives de la nostra cultura en el temps present que se suscitaren no tan sols en els actes esmentats abans. Com fer-ho? Està tot inventat, ja ho sabeu: els ciutadans d'aquesta comunitat sufragam unes televisions públiques que ara ja no tenen excuses per no començar seriosament a fer país, a vertebrar la societat entorn d'uns eixos primordials. Servidor entenc que, abans d'arribar als culebrots i abans d'arribar a la vulgaritat inestroncable de part de la programació, les televisions públiques tenen el deure de detectar els materials la divulgació dels quals justifiqui el seu caràcter de servei públic. Maria Antònia Munar, incitadora obstinada a l'optimisme, no pogué difondre per televisió el seu missatge: que, com els altres, quedà reduït als conversos i als escèptics de cos present: com en temps de les catacumbes.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris