algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
10°

Virgínia

No sé com ni per què, aquest dotze d'octubre em du a la memòria un passatge de la meva vida o s'entrellacen ben fort el treball i el sentiment. Petites històries que fan ràbia i plorera perquè són veritat. Com aquesta: na Virgínia era petitona, moreneta i d'aspecte fràgil. Feia poc havia arribat a Barcelona procedent del Perú acompanyada de la seva filla, encara un infant d'uè. La vaig conèixer amb motiu d'anar a reclamar uns lloguers pendents. La meva feina a una administració de finques m'obliga moltes vegades a dur a terme tasques no gaire grates. Vaig tocar a la porta del pis i em va obrir ella mateixa. Quan li vaig explicar el motiu de la meva visita, va obrir uns ulls com taronges. Em va fer passar. Vivia a un pis vell del barri de Gràcia i vaig agrair la seva atenció d'oferir-me una cadira, després d'haver pujat cinc pisos sense ascensor.

La pobra, a punt de plorar, em va contar que al pis hi vivien cinc persones més, tots ells peruans. Segons ella, pagaven el lloguer a una dona, també de nacionalitat peruana i que els havia fet creure que n'era la mestressa. Quan em va dir el nom de la presumpta propietària vaig comprovar que era la llogatera a qui inicialment havíem llogat el pis. Es devien sis mesos de renda. No era la primera vegada que em trobava en aquesta situació. És un negoci perfectament organitzat. Una persona lloga un pis al seu nom i després el subarrenda a compatriotes seus, sense contracte ni cap garantia, i els cobra un dipòsit, una renda cada mes i al cap de pocs mesos deixa de pagar a l'agència. Quan ha arreplegat una bona quantitat de doblers, desapareix deixant la pobra gent que ha enganyat escurada i òrfena de qualsevol dret sobre l'habitatge.

Vaig explicar la situació a na Virgínia. Ella se'n feia creus i estava desesperada. Malvivia fent de jornalera per les cases i enviava la meitat del que guanyava al Perú, on hi havia deixat marit i un fill. La vaig intentar tranquil·litzar i li vaig aconsellar que parlàs amb les altres persones que compartien el pis i jo xerraria amb l'amo.

Finalment varen poder localitzar l'arrendatària. No va voler fer-se responsable de la gent que vivia al pis. L'amo tampoc. Llogatera i propietari es varen posar d'acord. Ella firmaria la renúncia del contracte i ell podria recuperar l'habitatge. Així ho feren; llavors el propietari va donar una setmana de termini als ocupants del pis per abandonar-lo. La majoria eren gent sense papers i no volien problemes, així que se n'anaren. Na Virgínia no sabia què fer ni on acudir. Em va fer tanta pena que em vaig implicar massa en el seu cas. Per aquells dies ens havia quedat lliure un petit entresòl humit i fosc, quasi en condicions infrahumanes, propietat d'un matrimoni ja gran i de bona posició, a qui vaig convèncer perquè li deixassin a canvi d'anar a treballar per ells, de franc, uns dies a la setmana.

Un horabaixa es va presentar al meu despatx amb una planta i un paquet de dos-cents grams de cafè. Em volia demostrar el seu agraïment.
Durant un temps no vaig saber-ne res, però un dia la mestressa del pis em va comentar que na Virgínia tenia problemes. El seu marit, que feia poc havia arribat a Barcelona, l'atupava, no feia feina i es gastava tots els pocs doblers que ella aconseguia estalviar per enviar a cercar el seu nin. La vaig anar a veure; la seva vida era un infern. Pobra Virgínia, un marit que li pegava i vivia a la seva esquena. Uns amos sense gens de mirament. En una de les moltes brutals pallisses, l'home li havia romput dues costelles. Els senyors no li perdonaren ni un dia de feina, havia de continuar pagant el lloguer amb el seu treball. La Virgínia només és un cas entre tants de gent que fuig del seu país d'origen cercant una vida millor. Aquí ella es va trobar enganyada per una compatriota seva, maltractada pel marit i explotada pels qui s'anomenen gent de bé.

Vaig parlar amb l'assistenta social del barri, que em va prometre que es faria càrrec del cas.
Poc després vaig canviar d'empresa i mai més no he sabut res de Virgínia. Però m'ha quedat fixat en el record el dia que es va presentar al meu despatx amb una planta a una mà i un paquet de cafè a l'altra. I aquella rialla tan blanca il·luminant la seva careta fosca.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris