nubes dispersas
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

En direcció prohibida

La veritat gens pacífica Més d'un centenar llarg d'erudits i de clergues musulmans han enviat una carta als principals líders cristians de tot el món, entre els quals destaquen el Papa Benet XVI i l'arquebisbe de Canterbury. La carta consta de vint-i-nou fulls, ha trigat tres anys laboriosos a ser escrita per tal d'obtenir el màxim consens entre els que la signen, i ha estat elaborada per fomentar la pau entre les dues grans religions, perquè «el nostre futur comú i la supervivència del món estan en joc i depenen de la pau entre musulmans i cristians», ja que una guerra entre una i altra comunitat inevitablement causaria, explica la carta, desastres irreparables a tota la població del planeta. Per als signants, la primera pedra sobre la qual s'hauria de començar a construir aquesta mútua comprensió responsable és el doble manament que diu «estima un sol Déu i estima el pròxim», que pel que es veu totes dues religions comparteixen.

Ningú no negarà que la iniciativa epistolar és perfectament admirable, un exemple de lucidesa i de responsabilitat; però ningú no negarà tampoc que està condemnada sense remei al fracàs, a ser només un ratlla damunt l'aigua, una bufada d'aire contra un vendaval que va en direcció contrària. Parlar de la comprensió i la tolerància entre religions està molt bé i a moments sembla ser molt necessari, però una cosa és ser generós i tenir bona fe i una altra cosa és fer-se l'estúpid. Les religions no es poden relativitzar, comercien amb la veritat i no hi ha mitges tintes ni regatejos que valguin: si la meva religió és vàlida, la teva no ho és, i si la teva no ho és, ja et pots preparar per anar a l'infern o per convertir-te a la meva. El Cristianisme i l'Islamisme (especialment l'Islamisme) són dues religions que històricament no han tolerat la diferència. Davant de la diferència, no han volgut (ni volen) entendre: sols volen vèncer o convèncer. I res més. D'altra banda, aquesta radicalitat gairebé sense matisos resulta, des de la seva perspectiva, ben comprensible, perquè les religions no fan negocis amb minúcies insignificants: les seves mercaderies són la salvació i l'eternitat, i amb aquestes coses no s'hi juga.És impensable, per molta bona fe que hi vulguem posar, que un dia les dues grans religions "i els seus milions de fidels respectius" arribin a viure una pau perenne en un mateix espai compartit. És impensable "del tot" perquè les mesquites i les esglésies (els sacerdots i els imams, la creu i la mitja lluna) no són complements sinó competència: una competència que no és empresarial ni esportiva (ja prou violentes i bel·licoses) sinó moral i transcendent. Va, no siguem ingenus: si els partits de futbol provoquen disturbis, quines guerres no ha de provocar el Més Enllà? Reconeguem-ho: la pau absoluta i fraternal entre religions és impensable, una utopia per a ignorants, pura propaganda mística, publicitat políticament correcta de Déu.

L'única possibilitat "tan llunyana" d'aconseguir una pau plena entre el Cristianisme i l'Islamisme és laïcitzar tot el món, aconseguir que les creences religioses siguin un assumpte que concerneixi exclusivament la intimitat dels ciutadans, l'àmbit privat de les societats i dels països. Desempallegats de tota candidesa, aquesta seria l'única possibilitat. ¿Quants dels clergues musulmans dels que amb tan bones intencions signen la missiva, però, estarien disposats a subscriure-ho i a acceptar-ho, això? El Més Enllà no permet les mitges tintes. La pau, la comprensió sincera i la civilitat, tampoc.

Dramàticament Diumenge passat, devers les vuit del vespre, estava fent un zàping per si en algun canal de televisió donaven el resum de la jornada futbolística i vaig anar a parar al Canal Cuatro, el darrer baluard mediàtic que el socialisme espanyol ha muntat. Una vegada el periodista esportiu va haver enllestit la seva feina, va intercanviar quatre frases amb el periodista d'informació general que tenia al costat, en un d'aquests diàlegs breus suposadament frescos i naturals que des de fa anys els presentadors de telenotícies mantenen per treure rigidesa i donar vivacitat "tot sigui per l'espectacle" a la seva feina. Mentre anaven parlant, el periodista d'informació general va rebre una notícia d'última hora a través del micròfon d'orella. Era sobre un tiroteig que s'havia produït feia pocs minuts a Wisconsin, en el qual després se sabria que un jove policia havia mort a trets sis persones. Després de la improvisació explicativa, feta amb professionalitat irreprotxable, el periodista va concloure: «Bé, i aquest és el succés, un succés dramàticament americà». ¿Com? ¿Dramàticament americà, un tiroteig amb morts en plena ciutat? ¿I per què, dramàticament americà? ¿Degué voler dir amb això el periodista que és un succés que només s'esdevé als EUA? ¿I la violència indiscriminada i quotidiana de les faveles del Brasil, amb nens de nou i deu anys que empunyen i disparen pistoles com aquí els nens empunyen el joystick de la Play Station? ¿I les lluites brutals entre els grups terroristes, els cartels de la droga i l'exèrcit de Colòmbia? ¿I les matances massives i inexplicables que s'han practicat durant l'última dècada a la frontera mexicana contra tantíssimes dones indefenses? Però tot això, és clar, no deu ser res comparat amb l'horror indescriptible d'un tiroteig puntual en una ciutat americana. I pel que fa Europa, val més que no en parlem gaire profundament, ni en referència a la història ni a l'actualitat: els totalitarismes feixista i comunista; les llargues i repressores dictadures de tants fanfarrons funestos; els camps de concentració; la màfia italiana amb les seves diverses organitzacions (la Camorra, la Cosa Nostra, l'Ndranghetta), cada una més mortífera que l'altra; les bandes terroristes "l'IRA abans i ETA encara, entre d'altres" que no tenen el coratge moral d'abandonar les armes en favor de la democràcia; la violència policial tantes vegades abusiva i mal emprada... La llista podria continuar, però qualsevol comentari sobre les violències dels continents asiàtic i especialment africà resultaria excessiu. Massa mortaldat per a un sol paràgraf.

Evidentment, en fer referència a un succés «dramàticament americà», el periodista del Canal Cuatro "espanyols d'esquerres" recorria al tòpic tronat i lamentable segons el qual la societat nord-americana és naturalment violenta, a diferència de tots els altres països i societats, que, si sofreixen la violència, és només per mala sort, o per injustícia. ¿Dramàticament americà, diu? No, molt pitjor. Dramàticament ignorant, dramàticament tendenciós.

PERE ANTONI PONS

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris